Retorn a Macià

Manllevo el títol del llibre que va escriure el deixeble de Francesc Macià: Josep Carner-Ribalta (1898-1988), un any abans de morir. En ell es feia un repàs a la vida del nostre President i concloïa que si volíem arribar a la independència calia tornar a l’esperit de Macià, i que el problema era:

a).- la fallida del pactisme autonomista, que ha generat un Estatut escanyolit, insuficient (això s’escrigué el 1987, i encara hi ha gent que no ho ha captat),
b).- la necessitat d’aglutinar totes les forces independentistes en un programa comú, per fer front a l’Estat espanyol

Del President Macià necessitem tenir el seu coratge. Explicava Joan Macià (fill del president Macià), que estava un dia al despatx de presidència amb el seu pare, quan va sonar el telèfon, en penjar li va dir a ell i al xofer: Anem!!. Quan van arribar al lloc que anaven, van entrar (el President Macià, el seu fill i el xofer) en una sala plena de gom a gom on hi havia una reunió sindical. En entrar es sentien crits que deien: “Hay que matar a Macià!! Hay que matar a Macià!!”. Amb pas decidit el president va pujar a la tribuna d’oradors va agafar el micròfon i va dir: “M’han dit que aquí hi ha algú que vol matar en Macià”. Tota aquella gent que feia un moment volia matar en Macià, van exclamar “Visca Macià!! Visca Macià!!”. Creieu que entre els nostres mini dirigents en tenim algun amb coratge suficient per poder repetir algun episodi d’aquest tipus? Més aviat ens estat acusant contínuament a nosaltres els catalans dels problemes que ells no són capaços d’afrontar; o no heu sentit aquestes últimes setmanes dirigents de partits dient que no proclamen la independència perquè no tenen suport dels catalans. Que es presentin a les eleccions amb l’únic punt al programa de proclamar l’Estat Català i veure’m si hi ha independentistes o no entre els catalans.

No es pot anar amb el lliri a la mà. Últimament han estat els nostres mini dirigents autoanomenats independentistes que han pensat que l’aparició d’un personatge com Zapatero faria que espanya deixés de tractar-nos com una colònia, i que arribaríem a l’estat federal. Anteriorment havia estat la confiança que l’entrada d’espanya a la unió europea solucionaria els nostres problemes en una estranya carambola. Encara abans, una “transició” en la que ens van enredar tot el que van voler. I així podríem seguir durant molta estona. L’única manera de que hi hagi concòrdia amb espanya, es asseient-nos a la taula de Brussel·les com a dos estats propis integrants de la Unió Europea. Fins que això no passi no hi ha cap pacte possible amb espanya, i els futurs dirigents de Catalunya han de ser-ne conscients; i el catalans hem de ser conscients que no podem seguir votant partits que busquen un pacte amb el govern espanyol[1] perquè ens tornaran a enredar. El president Macià ens en va donar un gran exemple sortint al balcó de la Generalitat i proclamant l’Estat Català; tirar pel dret és la única solució.

Internacionalització del conflicte. Durant l’organització del Complot de Prats de Molló amb el que el President Macià volia alliberar Catalunya del jou de la dictadura de Primo de Rivera, fou detingut juntament amb els seus lloctinents i el judici que es va fer a París fou un clar exemple de com utilitzar la causa catalana per guanyar-se la simpatia de la comunitat internacional. Tots els periodistes europeus lloaven una sèrie de persones que eren capaces d’arriscar la seva vida per la defensa d’uns ideals. Tot el contrari del que estan fent els nostres mini dirigents actuals. Si volem caminar cap a la Independència necessitem el suport de la comunitat internacional, i aquí, ens dediquem a criticar contínuament les democràcies que més ens poden ajudar en el moment decisiu. Els EEUU han estat el garant de tots els estats que s’han creat durant el segle XX i XXI a Europa, i no ha impedit la creació de cap estat que ha utilitzat les vies democràtiques per arribar als seus objectius. I no parlem del miserable espectacle d’Iniciativa el passat onze de setembre.

Desconfiança en ideologies forasteres. El President Macià ser fundador d’un partit anomenat Estat Català amb un lema inequívoc, ni esquerres ni dretes: Estat Català. Durant els 78 anys següents a la creació d’aquest lema, els catalans ens hem estat barallant per Marx, Bakunin, Mao, Trotski, Friedman i una altra mena de personatges que mai han tingut cap interès en la causa catalana. El problema de Catalunya vol solucions catalanes, primer la Independència, i després ja decidirem si volem ser de dretes, d’esquerres, de dalt o de baix, però no hi ha política possible sense els plens poders que atorga un estat propi.

Lideratge. La falta d’uns líders que ens vulguin dur cap a la independència, és la que ens separa d’ella. Els catalans ens hem mostrat diverses vegades capaços de protestar, de sortir al carrer per reclamar els nostres drets, però actualment, cap dels líders polítics vol anar al capdavant, es més, donen suport a l’autodeterminació quan ho organitza una associació d’Arenys de Munt, però rebutgen que s’admeti a tràmit una Iniciativa Legislativa Popular per a tirar endavant una consulta a Catalunya, voleu una expressió més alta de cinisme?
Al contrari del que diuen els polítics, els catalans estem preparats per iniciar el procés per la Independència, l’únic obstacle es la falta de líders destacats disposats a prendre el lideratge. A les eleccions que s’acosten cal que hi hagi dirigents preparats per a agafar la bandera de l’ independentisme sense complexos, tot i reclamant els nostres dirigents una ètica política pròpia dels nostre gran President Macià. Reagrupament treballa per assolir aquest objectiu i us volem presentar el projecte el proper 3 de novembre a Valls amb una conferència a càrrec del Sr Joan Carretero. Us hi esperem
[1]