ARticle publicat a El Vallenc el passat de 20 de novembre de 2009
La capacitat dels catalans per anar amb el lliri a la ma sempre supera les meves expectatives, i encara que penso que el català sempre actua de massa bona fe quan ha de tenir tractes amb el colonitzador espanyol, sempre hi ha situacions que em segueixen sorprenent. En les diverses ocasions que he tingut d’escoltar les dissertacions que Joan Carretero fa per tot Catalunya tot presentant Reagrupament, en el torn de preguntes sempre surt algú que pregunta si no ens enviaran els tancs quan declarem la Independència. És la pregunta recurrent i la resposta és que encara que no ho vegin, els tancs ja fa dies que patrullen a les nostres terres.
Espanya no es pot permetre prescindir de Catalunya, i lluitarà amb totes les armes al seu abast (legítimes o no) per mantenir l’ status colonial de la nostra nació. No poden esperar a que declarem la independència, l’actuació ha de ser preventiva, ja que ells no es poden permetre perdre Catalunya, seria per ells un daltabaix econòmic del màxim nivell. Qui pagaria la festa si nosaltres ens independitzem? Qui seria el culpable de totes les desgràcies? A qui culparien de tots els mals?
No podem ser tan innocents com per pensar que no tindrem oposició fins que declarem la Independència. Mentrestant els polítics unionistes que tenim a Catalunya, que actualment copen el 100% del parlament català, ja han dit que hem d’acatar la sentència del Tribunal Constitucional respecte l’Estatut. A mi, no es que l’Estatut em sembli la solució, no es tracta d’això, es tracta de que uns quants jutges espanyols trepitgen sense miraments a tots aquells que van anar a votar a favor de l’Estatut, i els polítics que us van convèncer per anar-hi, ara us estan dient que la papereta que vau posar a l’urna té el mateix valor que el paper higiènic del WC. Aquest és el futur que volen per Catalunya?, agenollar-se davant la voluntat d’aquests jutges plens de catalanofòbia?.
No podem esperar que ningú ens salvi d’aquesta injustícia, tots els pobles que han estat colònia d’Espanya s’han independitzat sempre que han tingut voluntat de fer-ho: Portugal, Flandes, Sud-americà... han estat colònies espanyoles, i s’han independitzat en el moment que han volgut.
Els atacs que rebem per terra, mar i aire, intoxicant i intentant buscar-li el sentit pejoratiu a qualsevol iniciativa que prenguem. Primer ens han enviat en Joan Ferran i tots els polítics catalans unionistes que ens diuen que no tenim discurs, que som demagogs, que si som de dretes, que si som com la Lliga Nord a Itàlia.... Que hi ha de demagògic en una proposta tan clara i tan simple com la que proposem? Es més demagog parlar de federalisme o Independència?.
Exagero? Crec que no, perquè actualment tot aquell polític català que no treballi per la Independència de Catalunya, sap i es conscient que està treballant per la unitat d’Espanya, quan gent com en Carod diuen que cal superar el nacionalisme com va dir fa poc, l’únic que fa es treballar per una Espanya forta, i que és la unitat d’Espanya per Catalunya?: espoli fiscal, espoli de la seguretat social, manca d’autovies, de línies de tren, de metro a les ciutats, falta d’ajudes a la nostra economia, atur dins d’una economia on el sector públic està inflat i es un llast per la iniciativa privada, i tot això perquè els nostres diners van destinats a mantenir el dèficit galopant de la resta de l’Estat que no genera valor afegit. No podem tenir un aeroport a l’alçada del que necessitem per dinamitzar la nostra economia. I després la unitat d’Espanya per Catalunya representa tenir unes companyies elèctriques, d’aigües, telefòniques,...dites de “servei públic” amb unes tarifes hiperinflades que resten competitivitat a les nostres empreses i fan més difícil arribar a final de mes a les famílies catalanes. No podem tenir un aeroport a l’alçada del que necessitem per dinamitzar la nostra economia. I tot això els nostres polítics ho saben i s’ho callen, per què? Només tinc una explicació per perpetuar-se en el poder i poder seguir gaudint de les extraordinàries prebendes que genera el poder, ja que tot i continuar sent catalans poden viure sense els inconvenients amb que patim la resta de persones que vivim a Catalunya.
Tot polític honest a Catalunya, no té més remei que treballar per la Independència perquè qualsevol altra cosa és enganyar a la població dient-li que anirem a Madrid a negociar finançaments, estatuts... Tot això és fals, saben que no en traurem absolutament res. I només nosaltres els catalans podem aconseguir la llibertat, no podem esperar que uns altres ho facin per nosaltres. Per això, Reagrupament s’està convertint en una gran associació de catalans que volen que aquesta situació canviï i ho faci el més aviat possible. El nostre horitzó són les pròximes eleccions catalanes el 2011 on esperem aconseguir el número de diputats suficient com per declarar la Independència i començar el procés secessionista. Coneixeu alguna altra proposta millor per Catalunya?
diumenge, 22 de novembre del 2009
LA Independència econòmica
Article publicat a El Vallenc el passat 13 de novembre
Que tenim una economia de colònia, m’ho fa pensar quan veig el President del Cercle d’Economia, que ocupa aquesta alta posició pel fet de ser President d’Abertis. I és aquí quan, en la meva opinió, tot grinyola, car resulta que tenim d’autoritat econòmica en representació de la societat civil el President d’una empresa que es dedica a viure del monopoli, a través de concessions que moltes d’elles venen de la dictadura i han continuat després de la mort de Franco. Jo no conec el Sr Alemany, i potser sigui una persona llesta i de molta valua, però és molt senzill presidir empreses que es dediquen a cobrar impostos revolucionaris que tots els catalans han de pagar obligatòriament quan volen agafar l’autopista, aparcar a l’aeroport , etc... Per no tenir, no tenen ni el primer inconvenient que es trobarà qualsevol empresa quan es llenci a desenvolupar el seu projecte: la competència.
Un altre símptoma d’economia colonial es que hem d’aportar diners a la metròpoli sense cap més límit que la voluntat del colonitzador, encara que sigui a costa de l’empobriment i degradació de la colónia i dels seus habitants. Un exemple claríssim el trobareu en que aquesta mateixa setmana s’ha sabut que la Junta d’Extremadura s’ha gastat 14.000 euros en una campanya fomentant la masturbació del jovent extremeny. Us penseu que faig broma?, doncs no, és un cas ben real. Com diu el gran informe sobre l’espoli fiscal, Extremadura té actualment un 24% de la població activa que depèn d’un sou públic (més del doble que la proporció a Catalunya). Espanya s’aguanta econòmicament ara per ara, gràcies a les aportacions de diner que fem les comunitats autònomes de parla catalana. Les úniques que aportem més del que rebem annualment. Mentre que a Euskadi s’han pogut permetre el luxe de subvencionar el 25% de la inversió en equipament de la llar, reactivant així d’una manera extraordinaria la seva economia.S’estant venent en aquests moments a Euskadi més mobles que mai. Això són coses que es poden fer quan no ets tractat com a colònia.
Hi ha qui argumenta en contra d’això, que el més ric és el que més ha d’aportar. Si ho comparem amb països rics, cap estat ric dels USA no té un deficit fiscal superior al 5%; cap estat alemany té un dèficit superior a un 4% (ja que la llei alemanya prohibeix superar aquest límit). Mentrestant, els catalans estem patint un dèficit fiscal superior al 10% des que va morir el dictador (anteriorment no en tenim dades, però segurament també devia anar pel mateix camí), traduït per a que s’entengui: a una família de 3 persones li han robat durant els darrers 10 anys 90.000 euros que han marxat a Madrid i que no han tornat mai més, us imagineu tot el que es pot fer amb aquests diners?. A més, les empreses catalanes hem de competir amb empreses que reben subvencions estatals, i amb els nostres diners s’estan creant empreses per a que competeixin amb nosaltres. Per més Inri, amb molta més impunitat per fer vendes i compres en diner negre, ja que la proporció d’inspeccions d’hisenda a Catalunya triplica la mitjana espanyola. Tenen raó doncs, aquells que diuen que han de ser els empresaris, els primers en agafar la bandera independentista, perquè ells són els màxims perjudicats per aquesta situació colonial i que la Independència és el millor negoci que pot fer Catalunya.
També és una lacra i una altra mostra que rebem la mateixa consideració que rebia en el seu temps Guinea Equatorial o el Sidi Ifni, la gran manca d’infraestructures que tenim. No tenim un aeroport decent, no tenim autovies, no tenim tren d’alta velocitat que ens connecti amb els nostres millors clients (area mediterrània i Europa), ens manquen serveis bàsics, com hospitals, metges, escoles, mestres... I això cada dia serà pitjor, no millorarà per molt que els Montilles, Durans i tots els polítics unionistes s’entestin a intentar convencer-nos del contrari. L’únic que fan es el joc a Espanya. Com a tota colònia, no poden faltar els colonitzadors, aquells personatges que vivint a la colònia treballen per la perpetuació de la submissió a la metròpoli, encara que hagin d’enganyar als indigenes amb nous sistemes de finançament, federalismes, nous estatuts, etc.. i tampoc poden faltar els indigenes col.laboracionistes tan necessaris per perpetuar l’statu quo, i és aquí on els partits actuals dits nacionalistes fan el paper de mantenir als indigenes “controlats”. El negoci d’Espanya està muntat així i no el canviaran, som nosaltres els catalans que l’hem de canviar si volem sobreviure.
No ens podem escoltar els polítics que volen que continuem com a regió espanyola, això només ens conduirà a l’empobriment, a l’atur, a la depressió econòmica. Tan se val el que proposin, el problema es que els espanyols ja estan bé com estan i no canviaran la forma en la que es relacionen amb Catalunya. L’únic que els catalans podem fer per canviar la situació és declarar la Independència.
Per aquesta raó, entre d’altres, m’he associat a Reagrupament. Crec que ara, el que ens toca fer es formar part d’un grup que té objectius molt clars, la regeneració política i aconseguir la majoria de diputats suficient per declarar la Independència al Parlament de Catalunya. Les eleccions s’acosten, i si penseu que la situació actual no porta enlloc i que cal canviar, el que hem de fer, es votar llistes que ens permetin fer el pas cap a la Llibertat i Reagrupament és ara per ara l’associació que engloba tot aquell que tingui la ideologia que tingui sap que la Independència és l’única sortida viable per la supervivència de Catalunya.
Que tenim una economia de colònia, m’ho fa pensar quan veig el President del Cercle d’Economia, que ocupa aquesta alta posició pel fet de ser President d’Abertis. I és aquí quan, en la meva opinió, tot grinyola, car resulta que tenim d’autoritat econòmica en representació de la societat civil el President d’una empresa que es dedica a viure del monopoli, a través de concessions que moltes d’elles venen de la dictadura i han continuat després de la mort de Franco. Jo no conec el Sr Alemany, i potser sigui una persona llesta i de molta valua, però és molt senzill presidir empreses que es dediquen a cobrar impostos revolucionaris que tots els catalans han de pagar obligatòriament quan volen agafar l’autopista, aparcar a l’aeroport , etc... Per no tenir, no tenen ni el primer inconvenient que es trobarà qualsevol empresa quan es llenci a desenvolupar el seu projecte: la competència.
Un altre símptoma d’economia colonial es que hem d’aportar diners a la metròpoli sense cap més límit que la voluntat del colonitzador, encara que sigui a costa de l’empobriment i degradació de la colónia i dels seus habitants. Un exemple claríssim el trobareu en que aquesta mateixa setmana s’ha sabut que la Junta d’Extremadura s’ha gastat 14.000 euros en una campanya fomentant la masturbació del jovent extremeny. Us penseu que faig broma?, doncs no, és un cas ben real. Com diu el gran informe sobre l’espoli fiscal, Extremadura té actualment un 24% de la població activa que depèn d’un sou públic (més del doble que la proporció a Catalunya). Espanya s’aguanta econòmicament ara per ara, gràcies a les aportacions de diner que fem les comunitats autònomes de parla catalana. Les úniques que aportem més del que rebem annualment. Mentre que a Euskadi s’han pogut permetre el luxe de subvencionar el 25% de la inversió en equipament de la llar, reactivant així d’una manera extraordinaria la seva economia.S’estant venent en aquests moments a Euskadi més mobles que mai. Això són coses que es poden fer quan no ets tractat com a colònia.
Hi ha qui argumenta en contra d’això, que el més ric és el que més ha d’aportar. Si ho comparem amb països rics, cap estat ric dels USA no té un deficit fiscal superior al 5%; cap estat alemany té un dèficit superior a un 4% (ja que la llei alemanya prohibeix superar aquest límit). Mentrestant, els catalans estem patint un dèficit fiscal superior al 10% des que va morir el dictador (anteriorment no en tenim dades, però segurament també devia anar pel mateix camí), traduït per a que s’entengui: a una família de 3 persones li han robat durant els darrers 10 anys 90.000 euros que han marxat a Madrid i que no han tornat mai més, us imagineu tot el que es pot fer amb aquests diners?. A més, les empreses catalanes hem de competir amb empreses que reben subvencions estatals, i amb els nostres diners s’estan creant empreses per a que competeixin amb nosaltres. Per més Inri, amb molta més impunitat per fer vendes i compres en diner negre, ja que la proporció d’inspeccions d’hisenda a Catalunya triplica la mitjana espanyola. Tenen raó doncs, aquells que diuen que han de ser els empresaris, els primers en agafar la bandera independentista, perquè ells són els màxims perjudicats per aquesta situació colonial i que la Independència és el millor negoci que pot fer Catalunya.
També és una lacra i una altra mostra que rebem la mateixa consideració que rebia en el seu temps Guinea Equatorial o el Sidi Ifni, la gran manca d’infraestructures que tenim. No tenim un aeroport decent, no tenim autovies, no tenim tren d’alta velocitat que ens connecti amb els nostres millors clients (area mediterrània i Europa), ens manquen serveis bàsics, com hospitals, metges, escoles, mestres... I això cada dia serà pitjor, no millorarà per molt que els Montilles, Durans i tots els polítics unionistes s’entestin a intentar convencer-nos del contrari. L’únic que fan es el joc a Espanya. Com a tota colònia, no poden faltar els colonitzadors, aquells personatges que vivint a la colònia treballen per la perpetuació de la submissió a la metròpoli, encara que hagin d’enganyar als indigenes amb nous sistemes de finançament, federalismes, nous estatuts, etc.. i tampoc poden faltar els indigenes col.laboracionistes tan necessaris per perpetuar l’statu quo, i és aquí on els partits actuals dits nacionalistes fan el paper de mantenir als indigenes “controlats”. El negoci d’Espanya està muntat així i no el canviaran, som nosaltres els catalans que l’hem de canviar si volem sobreviure.
No ens podem escoltar els polítics que volen que continuem com a regió espanyola, això només ens conduirà a l’empobriment, a l’atur, a la depressió econòmica. Tan se val el que proposin, el problema es que els espanyols ja estan bé com estan i no canviaran la forma en la que es relacionen amb Catalunya. L’únic que els catalans podem fer per canviar la situació és declarar la Independència.
Per aquesta raó, entre d’altres, m’he associat a Reagrupament. Crec que ara, el que ens toca fer es formar part d’un grup que té objectius molt clars, la regeneració política i aconseguir la majoria de diputats suficient per declarar la Independència al Parlament de Catalunya. Les eleccions s’acosten, i si penseu que la situació actual no porta enlloc i que cal canviar, el que hem de fer, es votar llistes que ens permetin fer el pas cap a la Llibertat i Reagrupament és ara per ara l’associació que engloba tot aquell que tingui la ideologia que tingui sap que la Independència és l’única sortida viable per la supervivència de Catalunya.
Algú està realment sorprès?
Article publicat a El Vallenc el passat 30 d'octubre de 2009
Diuen els opinadors professionals als mitjans, que els catalans estem desafectats de la política perquè no reaccionem davant els casos de corrupció que s’estan destapant de l’estiu cap aquí. La realitat, al meu parer, és una altra, i és que la majoria ja anem veient des de fa temps que aquestes pràctiques són habituals a la política catalana, i no ens ha sorprès gens que s’hagi destapat tot això (només cal veure l’abstenció creixent). El que realment ens sorprèn es que no hagi sortit fins ara.
El fangar es tan putrefacte, amb gent com en Millet estafant-nos a tots els catalans, mentre els polítics responsables de controlar els diners que rebia la Fundació del Palau de la Música diuen que ells han estat els enganyats. Algú de vostès es pot imaginar fent donacions de milers d’euros a d’altres persones sense controlar si els diners donats estan destinats a la fi inicial? Si fós una empresa privada no hi haurien acomiadaments? D’altra banda tenim un govern malgastant milers i milers d’euros en uns informes que només serveixen per pagar favors i repartir els diners entre els que són afins al règim, oblidant que els diners no són seus, sinó nostres. Per un altre costat, gent destacada dels principals partits,.. embolicats en trames mafioses que interconnecten el paradís fiscal de l’Illa de Jersey, amb la corrupció urbanística, per acabar a Sta. Coloma de Gramanet; en una trama de pel·lícula on només hi falta la màfia russa. I fa realment fàstic veure com els polítics, enlloc de plegar i convocar eleccions, es culpen els uns als altres oferint al contribuent un espectacle galdós. I per acabar-ho d’amanir, surt aquesta setmana un personatge destacat que ha estat presidint la Generalitat de Catalunya durant més de 20 anys, el Sr Jordi Pujol, i amenaça en que si no aturen d’acusar a CIU, ell parlarà de totes les donacions que ell coneix. Aquest tipus d’amenaces, només serveixen per ratificar el que molts catalans pensem, que la política s’ha convertit en un nucli tancat on s’hi està per repartir-se els diners del contribuent.
Amb tots aquests ingredients, els espanyols ja han començat a dir que tot això és culpa del nacionalisme català declarant que tots els que estimem Catalunya som els màxims responsables del que està succeint. Ells si que tenen les idees clares, es tracta d’aprofitar qualsevol ocasió per destruir i/o desprestigiar Catalunya. Com si els seus polítics no fessin olor de podrit. Tot el que està passant, encara em ratifica més en la posició que si no construïm un Estat Català de bell nou, no hi haurà manera de canviar la situació, i caminarem cap a una Catalunya cada cop més empobrida, amb un atur creixent, i les empreses tancant i marxant. No cal ser un gran economista per saber que els recursos sempre són limitats, i el que s’hauria de dedicar a infraestructures, formació, inversió en R+D, etc, ens ho estan robant en una gran part el govern de Madrid a través de l’espoli (amb la mirada passiva dels polítics que ens haurien de defensar), i les engrunes que queden aquí, s’estan dedicant a pagar estomacs agraïts. L’insigne patriota, Carles M. Espinalt, definia quatre tipus característics que han habitat històricament al regne de Castella: “Caciques, inquisidores, pícaros i soplones”. L’actual “establishment” català ha importat a la perfecció el model a la política catalana, amb uns “caciques” que ho volen controlar tot per no perdre la poltrona, uns “inquisidores” que van fent depuracions d’elements no afins al règim, valent-se d’uns “soplones” que fan la feina bruta. I mentrestant, enmig de tot això tota una corrua de “pícaros” que van acumulant comptes corrents en paradisos fiscals
Des de Reagrupament, treballem perquè a les properes eleccions al Parlament es pugui canviar aquesta situació. No pot ser que la política estigui en mans de persones que no tenen ofici, que porten 20, 30 o 40 anys dedicant-se a la política fent-ne de la mateixa una professió, que es cobrin sous estratosfèrics, que no hi hagi limitació de mandats, que el futur dels diputats depengui de la direcció del partit i no dels votants. Cal una nova llei electoral, cal establir limitacions de mandats, cal que es publiqui quines empreses s’enduen els contractes públics i qui són les persones que fan donacions econòmiques als partits. Mentre tothom sap que cobren els futbolistes del Barça, és impossible saber coses tan elementals com quina és la constructora que més contractes rep de la Generalitat.
La regeneració democràtica juntament amb la Independència de Catalunya han de ser els principals objectius a curt termini per Catalunya, i són els objectius de Reagrupament. La constitució d’un Estat Català ens donarà l’oportunitat de bastir noves institucions, fer lleis electorals, treballar per crear un Estat transparent a imatge i semblança dels models del nord d’Europa, ja que amb el model actual cada dia anem més cap a constituir-nos com la més gran república bananera del món, i no és cap acudit. Els nostres enemics polítics, ens acusen de ser de dretes o d’esquerres, o de no tenir programa. A algú li semblen poc aquests objectius? Algú pot pensar que si els assolim no haurem avançat molt com a nació?
Qui vulgui saber més sobre el projecte de Reagrupament, el proper dia 3 de novembre a les 20 hores al Teatre Principal de Valls, en Joan Carretero realitzarà una conferència on explicarà quins són els objectius de Reagrupament, i com hi podem col·laborar tots, ja que la Independència i la regeneració democràtica són cada dia més necessaris.
Diuen els opinadors professionals als mitjans, que els catalans estem desafectats de la política perquè no reaccionem davant els casos de corrupció que s’estan destapant de l’estiu cap aquí. La realitat, al meu parer, és una altra, i és que la majoria ja anem veient des de fa temps que aquestes pràctiques són habituals a la política catalana, i no ens ha sorprès gens que s’hagi destapat tot això (només cal veure l’abstenció creixent). El que realment ens sorprèn es que no hagi sortit fins ara.
El fangar es tan putrefacte, amb gent com en Millet estafant-nos a tots els catalans, mentre els polítics responsables de controlar els diners que rebia la Fundació del Palau de la Música diuen que ells han estat els enganyats. Algú de vostès es pot imaginar fent donacions de milers d’euros a d’altres persones sense controlar si els diners donats estan destinats a la fi inicial? Si fós una empresa privada no hi haurien acomiadaments? D’altra banda tenim un govern malgastant milers i milers d’euros en uns informes que només serveixen per pagar favors i repartir els diners entre els que són afins al règim, oblidant que els diners no són seus, sinó nostres. Per un altre costat, gent destacada dels principals partits,.. embolicats en trames mafioses que interconnecten el paradís fiscal de l’Illa de Jersey, amb la corrupció urbanística, per acabar a Sta. Coloma de Gramanet; en una trama de pel·lícula on només hi falta la màfia russa. I fa realment fàstic veure com els polítics, enlloc de plegar i convocar eleccions, es culpen els uns als altres oferint al contribuent un espectacle galdós. I per acabar-ho d’amanir, surt aquesta setmana un personatge destacat que ha estat presidint la Generalitat de Catalunya durant més de 20 anys, el Sr Jordi Pujol, i amenaça en que si no aturen d’acusar a CIU, ell parlarà de totes les donacions que ell coneix. Aquest tipus d’amenaces, només serveixen per ratificar el que molts catalans pensem, que la política s’ha convertit en un nucli tancat on s’hi està per repartir-se els diners del contribuent.
Amb tots aquests ingredients, els espanyols ja han començat a dir que tot això és culpa del nacionalisme català declarant que tots els que estimem Catalunya som els màxims responsables del que està succeint. Ells si que tenen les idees clares, es tracta d’aprofitar qualsevol ocasió per destruir i/o desprestigiar Catalunya. Com si els seus polítics no fessin olor de podrit. Tot el que està passant, encara em ratifica més en la posició que si no construïm un Estat Català de bell nou, no hi haurà manera de canviar la situació, i caminarem cap a una Catalunya cada cop més empobrida, amb un atur creixent, i les empreses tancant i marxant. No cal ser un gran economista per saber que els recursos sempre són limitats, i el que s’hauria de dedicar a infraestructures, formació, inversió en R+D, etc, ens ho estan robant en una gran part el govern de Madrid a través de l’espoli (amb la mirada passiva dels polítics que ens haurien de defensar), i les engrunes que queden aquí, s’estan dedicant a pagar estomacs agraïts. L’insigne patriota, Carles M. Espinalt, definia quatre tipus característics que han habitat històricament al regne de Castella: “Caciques, inquisidores, pícaros i soplones”. L’actual “establishment” català ha importat a la perfecció el model a la política catalana, amb uns “caciques” que ho volen controlar tot per no perdre la poltrona, uns “inquisidores” que van fent depuracions d’elements no afins al règim, valent-se d’uns “soplones” que fan la feina bruta. I mentrestant, enmig de tot això tota una corrua de “pícaros” que van acumulant comptes corrents en paradisos fiscals
Des de Reagrupament, treballem perquè a les properes eleccions al Parlament es pugui canviar aquesta situació. No pot ser que la política estigui en mans de persones que no tenen ofici, que porten 20, 30 o 40 anys dedicant-se a la política fent-ne de la mateixa una professió, que es cobrin sous estratosfèrics, que no hi hagi limitació de mandats, que el futur dels diputats depengui de la direcció del partit i no dels votants. Cal una nova llei electoral, cal establir limitacions de mandats, cal que es publiqui quines empreses s’enduen els contractes públics i qui són les persones que fan donacions econòmiques als partits. Mentre tothom sap que cobren els futbolistes del Barça, és impossible saber coses tan elementals com quina és la constructora que més contractes rep de la Generalitat.
La regeneració democràtica juntament amb la Independència de Catalunya han de ser els principals objectius a curt termini per Catalunya, i són els objectius de Reagrupament. La constitució d’un Estat Català ens donarà l’oportunitat de bastir noves institucions, fer lleis electorals, treballar per crear un Estat transparent a imatge i semblança dels models del nord d’Europa, ja que amb el model actual cada dia anem més cap a constituir-nos com la més gran república bananera del món, i no és cap acudit. Els nostres enemics polítics, ens acusen de ser de dretes o d’esquerres, o de no tenir programa. A algú li semblen poc aquests objectius? Algú pot pensar que si els assolim no haurem avançat molt com a nació?
Qui vulgui saber més sobre el projecte de Reagrupament, el proper dia 3 de novembre a les 20 hores al Teatre Principal de Valls, en Joan Carretero realitzarà una conferència on explicarà quins són els objectius de Reagrupament, i com hi podem col·laborar tots, ja que la Independència i la regeneració democràtica són cada dia més necessaris.
Cal capgirar la política catalana
Article publicat a El Vallenc el passat dia 30 d'octubre.
El passat 3 d’octubre, passava per davant del quarter del Bruc, al Barri de Pedralbes de Barcelona. Em va sorprendre que n’havien pintant i arreglat la façana ; i no em va sorprendre que havien pintat i arreglat els dos escuts franquistes que s’exhibeixen a la façana sense cap mena de pudor, com en tants altres llocs de Barcelona i Catalunya. Això em fa pensar en Carme Chacón, ministra de defensa i última responsable que els catalans encara haguem de patir la humiliació diària de veure exposats als quatre vents els escuts representatius d’un nazi assassí com el General Franco. Algú es pot imaginar que als edificis de Berlin encara es poguessin veure creus gammades esculpides a la façana?
Es pot anomenar demòcrata un partit com el PSC, quan els seus màxims dirigents no fan res per retirar dels estaments oficials escuts representatius d’un dels cinc grans assassins de l’Europa del segle XX? I que en pensen d’això els socis de govern del PSC? No veig que en diguin res, de la mateixa manera que no els hi ha importat votar a favor durant anys d’uns pressupostos estatals que perpetuen l’espoli fiscal dels catalans. Poden continuar essent socis de govern amb un partit que es nega a declarar nul l’afusellament de tot un President de la Generalitat? I aquesta és la estratègia “gradualista” per arribar a la Independència dels nostres dirigents ? Perpetuar en el poder partits que volen eliminar la “crosta nacionalista”, ens condueix cap a la Independència?
La Independència i la regeneració política són dos projectes que requereixen de dignitat política. No es poden deixar en mans de gent que ha demostrat que són capaços de dilapidar un capital polític de vots tan important com el seu dia van tenir CIU i ERC, a base de claudicar dia rere dia a les exigències dels governants espanyols, tot traint els seus votants. Els catalans ens mereixem un projecte seriós que ens dirigeixi cap a formar part d’un Estat Català dins de la Unió Europea, deixant-nos estar de “peixos al cove”, possibilismes, pragmatismes, gradualismes ... Els partits actuals amb representació parlamentaria han demostrat després de molts anys al poder, que no han estat capaços de retornar la dignitat a Catalunya, i es per això que cal nova gent. Dirigents disposats a entrar al Parlament per declarar la Independència ara mateix, sense esperar ni 2014’s, ni pròximes eleccions,... La Independència s’ha d’assolir ara i aquí; la situació és urgent i no hi caben subterfugis. Si els catalans ens donen la majoria absoluta, automàticament declararem la Independència, però si no hi arribem i no trobem altres partits que es vulguin sumar a aquest projecte, no entrarem a formar part de cap govern d’una autonomia escanyada i sense poder. El nostre objectiu es la Independència, no fer-nos càrrec d’una Generalitat amb un poder que no va més enllà del d’una gestoria, que administra les engrunes que ens deixen.
I també es necessària una clara i amplia regeneració política. Llegia aquesta setmana que l’ajuntament de Barcelona ha augmentat la despesa en càrrecs de confiança en un 60% durant aquesta legislatura. S’està arribant a punts insostenibles, de manera que a les escoles i hospitals falten mestres, metges i infermeres, mentre que a les direccions generals, conselleries.... ja no saben quins informes encarregar per pagar totes les “fidelitats” que han de comprar per mantenir-se en el poder. Calen partits transparents, llistes obertes, circumscripcions electorals petites on tothom sàpiga qui el representa... Catalunya no es pot permetre que els diners dels impostos que paguem se’n vagin a Madrid per repartir-los per espanya, i després, els pocs diners que tornen es reparteixin en fundacions, càrrecs de confiança, informes inútils... i mentrestant, si volem anar de Tarragona a Barcelona no ens queda més remei que pagar-nos l’autopista de la nostra butxaca si hi volem arribar algun dia. La falta de recursos que pateix la sanitat, l’ensenyament, infraestructures i tots els serveis bàsics ens estan escanyant i empenyent-nos cap a convertir-nos en un país de tercera regional. Necessitem ports, aeroports, carreteres, ferrocarrils, inversió en R+D, ajut a la creació d’empreses, atracció de capital estranger, i totes aquestes coses no es poden fer sense recursos. Uns recursos que ens està negant per una banda espanya, i per l’altra, una classe política més preocupada en perpetuar-se en el poder i teixir una xarxa de nepotisme que els ajudi als seus objectius. S’obliden que és el votant el que els ha posat en aquella situació, i que la seva obligació és treballar pel benestar dels catalans.
Com diu sempre el meu germà l’Antoni Gomis, per fer una truita s’han de trencar els ous, i ha arribat el moment per tot català de bona fe d’agafar la bandera de la Independència i la regeneració democràtica. Queda poc temps per les eleccions i la feina que queda per fer és molt gran. Cal fer arribar a tots els racons de Catalunya el missatge de Reagrupament abans de les properes eleccions al Parlament de finals de 2010; i que arribat el moment, l’allau de vots sigui imparable. No ens podem quedar a casa, perquè això només significa donar avantatges als contraris a la llibertat de Catalunya. Si teniu interès en conèixer de més a prop el projecte de Reagrupament, el proper 3 de novembre a les 20;30 h al Teatre Principal de Valls, el Doctor Joan Carretero donarà a conèixer el projecte de Reagrupament pel futur de Catalunya.
El passat 3 d’octubre, passava per davant del quarter del Bruc, al Barri de Pedralbes de Barcelona. Em va sorprendre que n’havien pintant i arreglat la façana ; i no em va sorprendre que havien pintat i arreglat els dos escuts franquistes que s’exhibeixen a la façana sense cap mena de pudor, com en tants altres llocs de Barcelona i Catalunya. Això em fa pensar en Carme Chacón, ministra de defensa i última responsable que els catalans encara haguem de patir la humiliació diària de veure exposats als quatre vents els escuts representatius d’un nazi assassí com el General Franco. Algú es pot imaginar que als edificis de Berlin encara es poguessin veure creus gammades esculpides a la façana?
Es pot anomenar demòcrata un partit com el PSC, quan els seus màxims dirigents no fan res per retirar dels estaments oficials escuts representatius d’un dels cinc grans assassins de l’Europa del segle XX? I que en pensen d’això els socis de govern del PSC? No veig que en diguin res, de la mateixa manera que no els hi ha importat votar a favor durant anys d’uns pressupostos estatals que perpetuen l’espoli fiscal dels catalans. Poden continuar essent socis de govern amb un partit que es nega a declarar nul l’afusellament de tot un President de la Generalitat? I aquesta és la estratègia “gradualista” per arribar a la Independència dels nostres dirigents ? Perpetuar en el poder partits que volen eliminar la “crosta nacionalista”, ens condueix cap a la Independència?
La Independència i la regeneració política són dos projectes que requereixen de dignitat política. No es poden deixar en mans de gent que ha demostrat que són capaços de dilapidar un capital polític de vots tan important com el seu dia van tenir CIU i ERC, a base de claudicar dia rere dia a les exigències dels governants espanyols, tot traint els seus votants. Els catalans ens mereixem un projecte seriós que ens dirigeixi cap a formar part d’un Estat Català dins de la Unió Europea, deixant-nos estar de “peixos al cove”, possibilismes, pragmatismes, gradualismes ... Els partits actuals amb representació parlamentaria han demostrat després de molts anys al poder, que no han estat capaços de retornar la dignitat a Catalunya, i es per això que cal nova gent. Dirigents disposats a entrar al Parlament per declarar la Independència ara mateix, sense esperar ni 2014’s, ni pròximes eleccions,... La Independència s’ha d’assolir ara i aquí; la situació és urgent i no hi caben subterfugis. Si els catalans ens donen la majoria absoluta, automàticament declararem la Independència, però si no hi arribem i no trobem altres partits que es vulguin sumar a aquest projecte, no entrarem a formar part de cap govern d’una autonomia escanyada i sense poder. El nostre objectiu es la Independència, no fer-nos càrrec d’una Generalitat amb un poder que no va més enllà del d’una gestoria, que administra les engrunes que ens deixen.
I també es necessària una clara i amplia regeneració política. Llegia aquesta setmana que l’ajuntament de Barcelona ha augmentat la despesa en càrrecs de confiança en un 60% durant aquesta legislatura. S’està arribant a punts insostenibles, de manera que a les escoles i hospitals falten mestres, metges i infermeres, mentre que a les direccions generals, conselleries.... ja no saben quins informes encarregar per pagar totes les “fidelitats” que han de comprar per mantenir-se en el poder. Calen partits transparents, llistes obertes, circumscripcions electorals petites on tothom sàpiga qui el representa... Catalunya no es pot permetre que els diners dels impostos que paguem se’n vagin a Madrid per repartir-los per espanya, i després, els pocs diners que tornen es reparteixin en fundacions, càrrecs de confiança, informes inútils... i mentrestant, si volem anar de Tarragona a Barcelona no ens queda més remei que pagar-nos l’autopista de la nostra butxaca si hi volem arribar algun dia. La falta de recursos que pateix la sanitat, l’ensenyament, infraestructures i tots els serveis bàsics ens estan escanyant i empenyent-nos cap a convertir-nos en un país de tercera regional. Necessitem ports, aeroports, carreteres, ferrocarrils, inversió en R+D, ajut a la creació d’empreses, atracció de capital estranger, i totes aquestes coses no es poden fer sense recursos. Uns recursos que ens està negant per una banda espanya, i per l’altra, una classe política més preocupada en perpetuar-se en el poder i teixir una xarxa de nepotisme que els ajudi als seus objectius. S’obliden que és el votant el que els ha posat en aquella situació, i que la seva obligació és treballar pel benestar dels catalans.
Com diu sempre el meu germà l’Antoni Gomis, per fer una truita s’han de trencar els ous, i ha arribat el moment per tot català de bona fe d’agafar la bandera de la Independència i la regeneració democràtica. Queda poc temps per les eleccions i la feina que queda per fer és molt gran. Cal fer arribar a tots els racons de Catalunya el missatge de Reagrupament abans de les properes eleccions al Parlament de finals de 2010; i que arribat el moment, l’allau de vots sigui imparable. No ens podem quedar a casa, perquè això només significa donar avantatges als contraris a la llibertat de Catalunya. Si teniu interès en conèixer de més a prop el projecte de Reagrupament, el proper 3 de novembre a les 20;30 h al Teatre Principal de Valls, el Doctor Joan Carretero donarà a conèixer el projecte de Reagrupament pel futur de Catalunya.
Els diputats que tenim
Article publicat a El Vallenc el passat dia 23 d'octubre
Llegeixo a l’Avui del dia 11 d’octubre, que del pressupost estatal del 2009 en infraestructures, només s’executarà el 32 % ( i ja ho veurem si a final d’any hi arriben). Val la pena, en aquest sentit llegir-se el fantàstic document elaborat pel Cercle Català de Negocis sobre l’espoli fiscal, qui el vulgui consultar el trobarà a: http://www.ccn.cat/media/files/file_568_2069.pdf
Mentrestant els nostres diputats al parlament espanyol, que fan? Els 25 del PSC-PSOE, sempre voten en contra de Catalunya en aquestos pressupostos, ofegant-la econòmicament. Els de CIU diuen que han decidit votar-hi en contra després de pensar-ho molt, però la raó es que la política econòmica d’en Zapatero no els hi agrada, no hi estan d’acord (entre salvar Espanya o Catalunya, ells sempre es decanten per Espanya des que en Cambó els hi va ensenyar el camí).I obviant els d’IC perquè normalment fan el mateix que els socialistes, ens queden els d’ERC, que diuen que s’estan pensant votar-hi a favor. Però es que pot haver-hi algun català que no li caigui la cara de vergonya d’haver de votar uns pressupostos que any rere any perpetuen l’ofegament econòmic i ens roben 3.000 euros a cada català i que no ens tornaran mai més? O sóc jo l’únic que faig números i veig com a la meva família cada any ens roben 12.000 euros que haurien de servir per ser invertits en el nostre benestar? Estem pagant el doble per qualsevol cosa, perquè paguem impostos per les autovies, i després quan agafem el cotxe ens hem de pagar l’autopista, i així anar fent. I això val pel que és català i pel que no. Tothom, absolutament tothom que hagi decidit establir-se i viure a Catalunya patirà el mateix robatori, es digui o no Puigdengoles.
La gran patriota Encarna Parreño, en el seu article de la setmana passada, ens diu que en Montilla i els seus tracten Catalunya com el seu Cortijo, i certament es així. A tots els nostres diputats i polítics que actualment ens representen no els hi importa gens el que passi a Catalunya, no els hi importa que estiguem perdent competitivitat, que siguem cada dia més pobres, que encapçalem dades com la del creixement de l’atur.
Mentrestant, ells que fan? Els pocs diners que els queden els reparteixen pels Millets de torn, pels informes de 11.999 €, pels càrrecs de confiança, pels germans dels caps de colla...Així va quedant clar que és el que ells defensen, la seva perpetuïtat en la immoralitat. És d’una gran baixesa, presentar-se davant l’electorat amb aquestes credencials.
És per això, que una sèrie de catalans de seny, convençuts que podem donar el tomb a la situació, ens hem alineat al voltant de l’associació promoguda per en Joan Carretero: Reagrupament. Perquè encara pensem que els que tenim la paella pel mànec som els votants; perquè tenim clar que la veritable autodeterminació seran les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, i perquè com deia el nostre gran Macià: “la llibertat no ens la donaran, ens l’hem de prendre”.
Tots els catalans que pensin que la Independència es la única sortida, que cal acabar amb els polítics que tenim actualment i donar una volta radical al panorama polític, ja tenen la seva opció política: Reagrupament. Tothom hi serà benvingut si es vol associar, ja que ens calen persones disposades a predicar el missatge de que la Independència es a tocar si aconseguim el nombre de vots suficients com per arribar a la majoria política al Parlament de Catalunya que ens permeti declarar la Independència.
La prioritat és Catalunya. La ideologia la deixarem en segon terme, a Reagrupament hi caben catalans de dretes, d’esquerres, liberals, apolítics... tothom qui pensi que la Independència és la única sortida. Un cop assolida la Independència, serà llavors quan els catalans, mitjançant eleccions ens dotarem d’un govern de dretes, d’esquerres o el que la majoria determini.
Tota la gent de seny que llegeixi aquest article, ha de saber que si vol saber més sobre el nostre projecte polític, es pot acostar al proper dia 3 de novembre al vespre al Teatre Principal de Valls on serà benvingut a la conferència que impartirà el recentment escollit president de Reagrupament: el doctor Joan Carretero. Ens hi veiem.
Llegeixo a l’Avui del dia 11 d’octubre, que del pressupost estatal del 2009 en infraestructures, només s’executarà el 32 % ( i ja ho veurem si a final d’any hi arriben). Val la pena, en aquest sentit llegir-se el fantàstic document elaborat pel Cercle Català de Negocis sobre l’espoli fiscal, qui el vulgui consultar el trobarà a: http://www.ccn.cat/media/files/file_568_2069.pdf
Mentrestant els nostres diputats al parlament espanyol, que fan? Els 25 del PSC-PSOE, sempre voten en contra de Catalunya en aquestos pressupostos, ofegant-la econòmicament. Els de CIU diuen que han decidit votar-hi en contra després de pensar-ho molt, però la raó es que la política econòmica d’en Zapatero no els hi agrada, no hi estan d’acord (entre salvar Espanya o Catalunya, ells sempre es decanten per Espanya des que en Cambó els hi va ensenyar el camí).I obviant els d’IC perquè normalment fan el mateix que els socialistes, ens queden els d’ERC, que diuen que s’estan pensant votar-hi a favor. Però es que pot haver-hi algun català que no li caigui la cara de vergonya d’haver de votar uns pressupostos que any rere any perpetuen l’ofegament econòmic i ens roben 3.000 euros a cada català i que no ens tornaran mai més? O sóc jo l’únic que faig números i veig com a la meva família cada any ens roben 12.000 euros que haurien de servir per ser invertits en el nostre benestar? Estem pagant el doble per qualsevol cosa, perquè paguem impostos per les autovies, i després quan agafem el cotxe ens hem de pagar l’autopista, i així anar fent. I això val pel que és català i pel que no. Tothom, absolutament tothom que hagi decidit establir-se i viure a Catalunya patirà el mateix robatori, es digui o no Puigdengoles.
La gran patriota Encarna Parreño, en el seu article de la setmana passada, ens diu que en Montilla i els seus tracten Catalunya com el seu Cortijo, i certament es així. A tots els nostres diputats i polítics que actualment ens representen no els hi importa gens el que passi a Catalunya, no els hi importa que estiguem perdent competitivitat, que siguem cada dia més pobres, que encapçalem dades com la del creixement de l’atur.
Mentrestant, ells que fan? Els pocs diners que els queden els reparteixen pels Millets de torn, pels informes de 11.999 €, pels càrrecs de confiança, pels germans dels caps de colla...Així va quedant clar que és el que ells defensen, la seva perpetuïtat en la immoralitat. És d’una gran baixesa, presentar-se davant l’electorat amb aquestes credencials.
És per això, que una sèrie de catalans de seny, convençuts que podem donar el tomb a la situació, ens hem alineat al voltant de l’associació promoguda per en Joan Carretero: Reagrupament. Perquè encara pensem que els que tenim la paella pel mànec som els votants; perquè tenim clar que la veritable autodeterminació seran les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, i perquè com deia el nostre gran Macià: “la llibertat no ens la donaran, ens l’hem de prendre”.
Tots els catalans que pensin que la Independència es la única sortida, que cal acabar amb els polítics que tenim actualment i donar una volta radical al panorama polític, ja tenen la seva opció política: Reagrupament. Tothom hi serà benvingut si es vol associar, ja que ens calen persones disposades a predicar el missatge de que la Independència es a tocar si aconseguim el nombre de vots suficients com per arribar a la majoria política al Parlament de Catalunya que ens permeti declarar la Independència.
La prioritat és Catalunya. La ideologia la deixarem en segon terme, a Reagrupament hi caben catalans de dretes, d’esquerres, liberals, apolítics... tothom qui pensi que la Independència és la única sortida. Un cop assolida la Independència, serà llavors quan els catalans, mitjançant eleccions ens dotarem d’un govern de dretes, d’esquerres o el que la majoria determini.
Tota la gent de seny que llegeixi aquest article, ha de saber que si vol saber més sobre el nostre projecte polític, es pot acostar al proper dia 3 de novembre al vespre al Teatre Principal de Valls on serà benvingut a la conferència que impartirà el recentment escollit president de Reagrupament: el doctor Joan Carretero. Ens hi veiem.
I els nostres diputats que fan per Catalunya?
Article publicat a El Vallenc el passat dia 16 d'octubre
Llegeixo a l’Avui del dia 11 d’octubre, que del pressupost estatal del 2009 en infrastructures, només s’executarà el 32 % ( i ja ho veurem si a final d’any hi arriben).
Mentrestant els nostres diputats al parlament espanyol, que fan? Els 25 del PSC-PSOE, sempre voten en contra de Catalunya en aquestos pressupostos, ofegant-la econòmicament. Els de CIU diuen que han decidit votar-hi en contra després de pensar-ho molt, però la raó es que la política econòmica d’en Zapatero no els hi agrada (entre salvar espanya o Catalunya, ells sempre es decanten per espanya), no hi estan d’acord. I ens queden els d’ERC (obvio els dIC perque normalment fan el mateix que els socialistes) que diuen que s’estan pensant votar-hi a favor. Però es que pot haver-hi algun català que no li caigui la cara de vergonya d’haver de votar uns pressupostos que any rere any perpetuen l’ofegament econòmic i ens roben 3.000 euros a cada català que no tornaran mai més? O sóc jo l’únic que faig numeros dins la meva familia i veig com cada any em roben 12.000 euros que haurien de servir per ser invertits en el nostre benestar? Estem pagant el doble per qualsevol cosa, perque paguem impostos per les autovies, i després quan agafem el cotxe ens hem de pagar l’autopista, i així anar fent. I això val pel que és català i pel que no. Tothom, absolutament tothom que hagi decidit establir-se i viure a Catalunya patirà el mateix robatori, es digui o no Puigdengoles.
La gran patriota Encarna PArreño, en el seu article de la setmana passada, ens diu que en Montilla i els seus tracten Catalunya com el seu Cortijo, i certament es així, a tots els nostres diputats i polítics que actualment ens representen no els hi importa gens el que passi a Catalunya, no els hi importa que estiguem perdent competitivitat, que siguem cada dia més pobres, que encapçalem dades com la del creixement de l’atur.
Mentrestant, ells que fan? Els pocs diners que els queden els reparteixen pels Millets de torn, pels informes de 11.999 €, pels càrrecs de confiança, pels germans dels caps de colla...Així va quedant clar que és el que ells defensen, la seva perpetuïtat en la immoralitat. És d’una gran baixesa, presentar-se davant l’electorat amb aquestes credencials.
És per això, que una serie de catalans de seny, convençuts que podem donar el tomb a la situació, ens em alineat al voltant de l’associació promoguda per en Joan Carretero: Reagrupament. PErque encara pensem que els que tenim la paella pel mànec som els votants; perque tenim clar que la veritable autodeterminació seran les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, i perque com deia el nostre gran Macià: “la llibertat no ens la donaran, ens l’hem de prendre”.
Tots els catalans que pensin que la Independencia es la única sortida, que cal acabar amb els polítics que tenim actualment i donar una volta radical al panorama polític, ja tenen la seva opció política: Reagrupament. Tothom hi serà benvingut si es vol associar, ja que ens calen persones disposades a predicar el misssatge de que la Independència es a tocar si aconseguim el nombre de vots suficients com per arribar a la majoria política al Parlament de Catalunya que ens permeti declarar la Independencia.
La prioritat és Catalunya. La ideologia la deixarem en segon terme, a Reagrupament hi caben catalans de dretes, d’esquerres, liberals, apolítics... tothom qui pensi que la Independencia és la única sortida. Un cop assolida la Independència, serà llavors quan els catalans, mitjançant eleccions ens dotarem d’un govern de dretes, d’esquerres o el que la majoria determini.
Llegeixo a l’Avui del dia 11 d’octubre, que del pressupost estatal del 2009 en infrastructures, només s’executarà el 32 % ( i ja ho veurem si a final d’any hi arriben).
Mentrestant els nostres diputats al parlament espanyol, que fan? Els 25 del PSC-PSOE, sempre voten en contra de Catalunya en aquestos pressupostos, ofegant-la econòmicament. Els de CIU diuen que han decidit votar-hi en contra després de pensar-ho molt, però la raó es que la política econòmica d’en Zapatero no els hi agrada (entre salvar espanya o Catalunya, ells sempre es decanten per espanya), no hi estan d’acord. I ens queden els d’ERC (obvio els dIC perque normalment fan el mateix que els socialistes) que diuen que s’estan pensant votar-hi a favor. Però es que pot haver-hi algun català que no li caigui la cara de vergonya d’haver de votar uns pressupostos que any rere any perpetuen l’ofegament econòmic i ens roben 3.000 euros a cada català que no tornaran mai més? O sóc jo l’únic que faig numeros dins la meva familia i veig com cada any em roben 12.000 euros que haurien de servir per ser invertits en el nostre benestar? Estem pagant el doble per qualsevol cosa, perque paguem impostos per les autovies, i després quan agafem el cotxe ens hem de pagar l’autopista, i així anar fent. I això val pel que és català i pel que no. Tothom, absolutament tothom que hagi decidit establir-se i viure a Catalunya patirà el mateix robatori, es digui o no Puigdengoles.
La gran patriota Encarna PArreño, en el seu article de la setmana passada, ens diu que en Montilla i els seus tracten Catalunya com el seu Cortijo, i certament es així, a tots els nostres diputats i polítics que actualment ens representen no els hi importa gens el que passi a Catalunya, no els hi importa que estiguem perdent competitivitat, que siguem cada dia més pobres, que encapçalem dades com la del creixement de l’atur.
Mentrestant, ells que fan? Els pocs diners que els queden els reparteixen pels Millets de torn, pels informes de 11.999 €, pels càrrecs de confiança, pels germans dels caps de colla...Així va quedant clar que és el que ells defensen, la seva perpetuïtat en la immoralitat. És d’una gran baixesa, presentar-se davant l’electorat amb aquestes credencials.
És per això, que una serie de catalans de seny, convençuts que podem donar el tomb a la situació, ens em alineat al voltant de l’associació promoguda per en Joan Carretero: Reagrupament. PErque encara pensem que els que tenim la paella pel mànec som els votants; perque tenim clar que la veritable autodeterminació seran les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, i perque com deia el nostre gran Macià: “la llibertat no ens la donaran, ens l’hem de prendre”.
Tots els catalans que pensin que la Independencia es la única sortida, que cal acabar amb els polítics que tenim actualment i donar una volta radical al panorama polític, ja tenen la seva opció política: Reagrupament. Tothom hi serà benvingut si es vol associar, ja que ens calen persones disposades a predicar el misssatge de que la Independència es a tocar si aconseguim el nombre de vots suficients com per arribar a la majoria política al Parlament de Catalunya que ens permeti declarar la Independencia.
La prioritat és Catalunya. La ideologia la deixarem en segon terme, a Reagrupament hi caben catalans de dretes, d’esquerres, liberals, apolítics... tothom qui pensi que la Independencia és la única sortida. Un cop assolida la Independència, serà llavors quan els catalans, mitjançant eleccions ens dotarem d’un govern de dretes, d’esquerres o el que la majoria determini.
I assemblea de Reagrupament
Article publicat a El Vallenc el passat 8 d'octubre de 2009
Reagrupament ha començat a caminar; amb 2300 socis, 1300 dels quals presents a l’assemblea, ha demostrat la força del projecte liderat per Joan Carretero que en només 5 mesos s’ha situat al centre de la política catalana.
I dic al centre perquè Reagrupament demostra ser ara mateix l’opció electoral més assenyada pels catalans benintencionats. A finals de l’any 2010, quan es celebrin les eleccions al Parlament de Catalunya hi haurà una opció política que treballarà per assolir una majoria de diputats necessària per declarar unilateralment la independència de Catalunya. De fet és l’única acció política per la que no ens cal demanar “permís” a Madrid; la resta (federalisme, més autogovern, més finançament...) són utopies inviables perquè a Espanya ja estan bé com estan i no volen canviar res. Per tant, tot català que estigui a favor del dret a decidir que ara està tan de moda, només cal que a les properes eleccions dipositi el seu vot a Reagrupament, i serà un vot pel sí a la Independència. L’autodeterminació real serà aquesta, amb resultats completament vinculants i amb la impossibilitat de ser il.legalitzada.
Com ha dit el nostre líder Joan Carretero, a partir del congrés, la discussió s’ha acabat i ara ens toca treballar com un exèrcit disciplinat al servei d’un sol objectiu: donar a conèixer el projecte de Reagrupament i transmetre als catalans que si volem ens queda només un any per acabar amb l’espoli fiscal que ens ofega econòmicament, treure’ns del damunt tota aquesta gent que odia la nostra llengua i la nostra cultura, tenir seleccions esportives pròpies amb representació a les properes olimpíades, tenir representants a les institucions internacionals (UE, ONU, Banc Mundial, FMI, OTAN...) a les que accedirem automàticament en virtut del Tractat de Viena. I també com va dir en Joan Carretero, mai ens agenollarem davant d’un enemic que a partir d’ara carregarà les “escopetes” contra nosaltres i engegarà el ventilador de la porqueria inventada (ja ha començat el diputat del PSC Juan Ferran alies el “Crostes” a calumniar-nos); a tots aquests dir-vos que no ens coaccionareu i que no fareu canviar el sentit del nostre vot, al contrari ens mantindrem ferms en la lluita per la Independència, i cada moc que ens llanceu ens farà veure que anem pel bon camí.
Que tampoc esperin els nostres adversaris polítics unionistes que estan ara al Parlament que caurem en el trist parany de prioritzar les dretes o les esquerres pel damunt de Catalunya. És impossible fer cap política actualment, ni de dretes ni d’esquerres, perquè de fet no tenim cap poder, tot, absolutament tot es decideix a Madrid.
En el cas de que algú es pregunti que farem si no aconseguim majoria absoluta, dir-vos que no entrarem en cap govern que no vulgui declarar la Independència, i els nostres vots no servirà per fer pujar al govern opcions sucursalistes espanyoles com el PSC-PSOE o PPC. Que quedi clar però, que el nostre objectiu és obtenir la majoria absoluta i dinamitar la lògica política actual.
LA regeneració política, tan o més important que la Independència, ja que la degradació a la que han arribat els polítics catalans amb els seus SMS, informes, fundacions.... es tan gran que cal canviar radicalment les regles del joc. Cal fer una llei electoral nova, on els diputats acudeixin a les eleccions a partir de petites circumscripcions electorals de manera que tothom conegui qui es el diputat que representa el seu territori, i que renovi o no en funció de si ho ha fet bé o malament pels seus electors. Ara mateix els nostres polítics renoven en funció de si han fet la gara gara i no han criticat a la cúpula del seu partit i això no pot ser. Una llei electoral que ha de parlar de llistes obertes. Llibertat de vot als diputats; el veritable escàndol es que tots els diputats d’un partit votin a favor o en contra en bloc; els diputats representen territoris i sovint els diputats haurien d’estar confrontats en funció dels interessos territorials i no en funció del partit al que pertanyen. En aquest sentit des de Reagrupament donarem llibertat de vot als diputats fóra de les votacions que afectin els nostres objectius: Independència i Regeneració Democràtica.
Queda només un any, molta feina per endavant, però la il·lusió que tenim els reagrupats és molt gran. Per primera vegada en molt de temps, veiem la Independència ben a prop, es només qüestió d’uns centenars de milers de vots. A finals d’any esperem arribar ja a la xifra de 4.500 associats i esperem que el nostre missatge arribi poble per poble a tots els racons de Catalunya, de manera que en les pròximes eleccions el vot per la Independència de Catalunya sigui massiu, i el tsunami electoral ens porti a la Llibertat.
Reagrupament ha començat a caminar; amb 2300 socis, 1300 dels quals presents a l’assemblea, ha demostrat la força del projecte liderat per Joan Carretero que en només 5 mesos s’ha situat al centre de la política catalana.
I dic al centre perquè Reagrupament demostra ser ara mateix l’opció electoral més assenyada pels catalans benintencionats. A finals de l’any 2010, quan es celebrin les eleccions al Parlament de Catalunya hi haurà una opció política que treballarà per assolir una majoria de diputats necessària per declarar unilateralment la independència de Catalunya. De fet és l’única acció política per la que no ens cal demanar “permís” a Madrid; la resta (federalisme, més autogovern, més finançament...) són utopies inviables perquè a Espanya ja estan bé com estan i no volen canviar res. Per tant, tot català que estigui a favor del dret a decidir que ara està tan de moda, només cal que a les properes eleccions dipositi el seu vot a Reagrupament, i serà un vot pel sí a la Independència. L’autodeterminació real serà aquesta, amb resultats completament vinculants i amb la impossibilitat de ser il.legalitzada.
Com ha dit el nostre líder Joan Carretero, a partir del congrés, la discussió s’ha acabat i ara ens toca treballar com un exèrcit disciplinat al servei d’un sol objectiu: donar a conèixer el projecte de Reagrupament i transmetre als catalans que si volem ens queda només un any per acabar amb l’espoli fiscal que ens ofega econòmicament, treure’ns del damunt tota aquesta gent que odia la nostra llengua i la nostra cultura, tenir seleccions esportives pròpies amb representació a les properes olimpíades, tenir representants a les institucions internacionals (UE, ONU, Banc Mundial, FMI, OTAN...) a les que accedirem automàticament en virtut del Tractat de Viena. I també com va dir en Joan Carretero, mai ens agenollarem davant d’un enemic que a partir d’ara carregarà les “escopetes” contra nosaltres i engegarà el ventilador de la porqueria inventada (ja ha començat el diputat del PSC Juan Ferran alies el “Crostes” a calumniar-nos); a tots aquests dir-vos que no ens coaccionareu i que no fareu canviar el sentit del nostre vot, al contrari ens mantindrem ferms en la lluita per la Independència, i cada moc que ens llanceu ens farà veure que anem pel bon camí.
Que tampoc esperin els nostres adversaris polítics unionistes que estan ara al Parlament que caurem en el trist parany de prioritzar les dretes o les esquerres pel damunt de Catalunya. És impossible fer cap política actualment, ni de dretes ni d’esquerres, perquè de fet no tenim cap poder, tot, absolutament tot es decideix a Madrid.
En el cas de que algú es pregunti que farem si no aconseguim majoria absoluta, dir-vos que no entrarem en cap govern que no vulgui declarar la Independència, i els nostres vots no servirà per fer pujar al govern opcions sucursalistes espanyoles com el PSC-PSOE o PPC. Que quedi clar però, que el nostre objectiu és obtenir la majoria absoluta i dinamitar la lògica política actual.
LA regeneració política, tan o més important que la Independència, ja que la degradació a la que han arribat els polítics catalans amb els seus SMS, informes, fundacions.... es tan gran que cal canviar radicalment les regles del joc. Cal fer una llei electoral nova, on els diputats acudeixin a les eleccions a partir de petites circumscripcions electorals de manera que tothom conegui qui es el diputat que representa el seu territori, i que renovi o no en funció de si ho ha fet bé o malament pels seus electors. Ara mateix els nostres polítics renoven en funció de si han fet la gara gara i no han criticat a la cúpula del seu partit i això no pot ser. Una llei electoral que ha de parlar de llistes obertes. Llibertat de vot als diputats; el veritable escàndol es que tots els diputats d’un partit votin a favor o en contra en bloc; els diputats representen territoris i sovint els diputats haurien d’estar confrontats en funció dels interessos territorials i no en funció del partit al que pertanyen. En aquest sentit des de Reagrupament donarem llibertat de vot als diputats fóra de les votacions que afectin els nostres objectius: Independència i Regeneració Democràtica.
Queda només un any, molta feina per endavant, però la il·lusió que tenim els reagrupats és molt gran. Per primera vegada en molt de temps, veiem la Independència ben a prop, es només qüestió d’uns centenars de milers de vots. A finals d’any esperem arribar ja a la xifra de 4.500 associats i esperem que el nostre missatge arribi poble per poble a tots els racons de Catalunya, de manera que en les pròximes eleccions el vot per la Independència de Catalunya sigui massiu, i el tsunami electoral ens porti a la Llibertat.
3 d'octubre. Continua el camí cap a la independència
Article publicat a El Vallenc el passat dia 1 d'octubre
El proper dissabte, tindrà lloc al cap i casal el primer congrés de Reagrupament amb dos objectius clars: assolir la independència de Catalunya amb una majoria de diputats que la proclamin al Parlament, que és on els països normals decideixen les coses, i la regeneració democràtica, extremadament necessària després del galdós espectacle del Palau de la Música i dels informes de 12.000 euros sobre el “Polònia”, la xufla, els periodistes ....
Pot un partit que es diu nacionalista votar any rere any, (tots els actuals ho han fet) uns pressupostos generals de l’estat (espanyol) que perpetuen un espoli fiscal de 21.000 milions d’euros anuals? Això es defensar Catalunya? Ja ho ha dit recentment Josep Lluís Carod-Rovira: “em sento molt còmode en aquest tripartit”, quin independentista es pot sentir còmode en un govern contrari a la llibertat de Catalunya?, i permetre que el seu partit voti uns pressupostos que ens roben 21.000 milions d’euros anuals?. O es que quan parlem de comoditat ens referim a la situació personal?, no havíem quedat que la política era un servei al ciutadà? A quin?
Queda cada dia més clar que els catalans assenyats som els que apostem per un futur amb una Catalunya independent i una classe política lluny de la degradació que pateix l’actual. Només si ens sabem treure del damunt aquest esperit d’esclau que li fa riure les gracies a l’amo mentre aquest ens roba la cartera i ens tracta com a ciutadans de segona, podrem assolir la llibertat. I la llibertat no està ni a la dreta ni a l’esquerra, la nostra llibertat està en la independència. Algú amb seny es pot arribar a imaginar que els nord-americans, enlloc de lluitar contra la metròpoli anglesa per la seva independència, estiguessin encara després de 300 anys lluitant entre ells per veure qui es més socialista? o enviant “negociadors” a Londres per mirar que els hi tornessin un 3% dels ingressos que generaria a la metròpoli el petroli de Texas?. Oi que això sona surrealista? Doncs això es el que estan fent els Ridao, Duran i Lleida, Herrera... i tota aquesta gent que va a Madrid a pidolar.
A Madrid no hi hem d’anar a pidolar res, hi hem d’anar a fundar una ambaixada, i a tenir unes relacions de veïnatge pròpies de dos estats lliures de la Unió Europea. Prou de fer espectacles indignes, el poble català no es mereix aquest polítics arrauxats que encara pensen que poden triomfar allà on han fracassat generacions i generacions de catalans: Prim, Cambó, Pujol, Roca... JA li va dir Alcalá Zamora a Francesc Cambó el 1918 en un debat que es feia al parlament espanyol sobre un tema que segur que us és familiar: el “problema catalán”, i li deia “Cal que trieu entre ésser el Bolívar de Catalunya o el Bismarck d’espanya, però és impossible que vulgueu ésser totes dues coses al mateix temps”. Doncs bé, els polítics espanyols ja els hi deien als nostres el 1918 que no podien jugar a ser els Bismarcks d’espanya. Allà ja estan bé com estan. Un polític català només té un camí, intentar ésser el Bolívar de Catalunya, i la resta es jugar contra Catalunya, conscient o inconscientment, però queda clar que tot polític català que no treballa per la Independència està portant als catalans a l’ofegament econòmic, a la pèrdua de la nostra identitat, i en definitiva a la nostra desaparició com a poble.
És doncs necessari que un projecte clar i sense ambigüitats com el de Reagrupament progressi a Catalunya, amb l’objectiu d’arribar a les pròximes eleccions d’aquí un any aproximadament, amb una majoria suficient de diputats que puguin proclamar la Independència des del parlament, que es on rau la sobirania del poble català. Estic a favor de que els partits promoguin consultes municipals per la Independència, però aquest mateixos partits van rebutjar abans de l’estiu que l’autodeterminació es votés al Parlament. Cal doncs que l’ independentisme, actualment extraparlamentari, entri amb força al Parlament i sense crosses, l’objectiu es prou important per si sol com aglutinar al seu voltant la bona gent de dretes i esquerres que hi ha a Catalunya, perquè recordeu: no hi ha política d’esquerres ni de dretes que es pugui fer sense diners ni poder. I tan necessari com això és netejar la classe política d’informes, Fundacions per on desapareixen els nostres diners, càrrecs de confiança, cotxes oficials, germans de consellers i vicepresidents...
El proper 3 d’octubre, comença a Barcelona una gran oportunitat pel futur de Catalunya que no hauríem de desaprofitar, la possibilitat real de començar a emprendre el camí cap a la Independència i la regeneració democràtica. I la veritable autodeterminació serà l'any 2010 a les eleccions al Parlament de Catalunya, perquè amb cada vot podreu determinar si voleu una Catalunya independent . Hem d’aconseguir que la política catalana giri entorn de l’eix unionisme-independentisme, i desbancar un eix dreta-esquerra que no ha fet més que perjudicar durant més de 100 anys els interessos de Catalunya.
El proper dissabte, tindrà lloc al cap i casal el primer congrés de Reagrupament amb dos objectius clars: assolir la independència de Catalunya amb una majoria de diputats que la proclamin al Parlament, que és on els països normals decideixen les coses, i la regeneració democràtica, extremadament necessària després del galdós espectacle del Palau de la Música i dels informes de 12.000 euros sobre el “Polònia”, la xufla, els periodistes ....
Pot un partit que es diu nacionalista votar any rere any, (tots els actuals ho han fet) uns pressupostos generals de l’estat (espanyol) que perpetuen un espoli fiscal de 21.000 milions d’euros anuals? Això es defensar Catalunya? Ja ho ha dit recentment Josep Lluís Carod-Rovira: “em sento molt còmode en aquest tripartit”, quin independentista es pot sentir còmode en un govern contrari a la llibertat de Catalunya?, i permetre que el seu partit voti uns pressupostos que ens roben 21.000 milions d’euros anuals?. O es que quan parlem de comoditat ens referim a la situació personal?, no havíem quedat que la política era un servei al ciutadà? A quin?
Queda cada dia més clar que els catalans assenyats som els que apostem per un futur amb una Catalunya independent i una classe política lluny de la degradació que pateix l’actual. Només si ens sabem treure del damunt aquest esperit d’esclau que li fa riure les gracies a l’amo mentre aquest ens roba la cartera i ens tracta com a ciutadans de segona, podrem assolir la llibertat. I la llibertat no està ni a la dreta ni a l’esquerra, la nostra llibertat està en la independència. Algú amb seny es pot arribar a imaginar que els nord-americans, enlloc de lluitar contra la metròpoli anglesa per la seva independència, estiguessin encara després de 300 anys lluitant entre ells per veure qui es més socialista? o enviant “negociadors” a Londres per mirar que els hi tornessin un 3% dels ingressos que generaria a la metròpoli el petroli de Texas?. Oi que això sona surrealista? Doncs això es el que estan fent els Ridao, Duran i Lleida, Herrera... i tota aquesta gent que va a Madrid a pidolar.
A Madrid no hi hem d’anar a pidolar res, hi hem d’anar a fundar una ambaixada, i a tenir unes relacions de veïnatge pròpies de dos estats lliures de la Unió Europea. Prou de fer espectacles indignes, el poble català no es mereix aquest polítics arrauxats que encara pensen que poden triomfar allà on han fracassat generacions i generacions de catalans: Prim, Cambó, Pujol, Roca... JA li va dir Alcalá Zamora a Francesc Cambó el 1918 en un debat que es feia al parlament espanyol sobre un tema que segur que us és familiar: el “problema catalán”, i li deia “Cal que trieu entre ésser el Bolívar de Catalunya o el Bismarck d’espanya, però és impossible que vulgueu ésser totes dues coses al mateix temps”. Doncs bé, els polítics espanyols ja els hi deien als nostres el 1918 que no podien jugar a ser els Bismarcks d’espanya. Allà ja estan bé com estan. Un polític català només té un camí, intentar ésser el Bolívar de Catalunya, i la resta es jugar contra Catalunya, conscient o inconscientment, però queda clar que tot polític català que no treballa per la Independència està portant als catalans a l’ofegament econòmic, a la pèrdua de la nostra identitat, i en definitiva a la nostra desaparició com a poble.
És doncs necessari que un projecte clar i sense ambigüitats com el de Reagrupament progressi a Catalunya, amb l’objectiu d’arribar a les pròximes eleccions d’aquí un any aproximadament, amb una majoria suficient de diputats que puguin proclamar la Independència des del parlament, que es on rau la sobirania del poble català. Estic a favor de que els partits promoguin consultes municipals per la Independència, però aquest mateixos partits van rebutjar abans de l’estiu que l’autodeterminació es votés al Parlament. Cal doncs que l’ independentisme, actualment extraparlamentari, entri amb força al Parlament i sense crosses, l’objectiu es prou important per si sol com aglutinar al seu voltant la bona gent de dretes i esquerres que hi ha a Catalunya, perquè recordeu: no hi ha política d’esquerres ni de dretes que es pugui fer sense diners ni poder. I tan necessari com això és netejar la classe política d’informes, Fundacions per on desapareixen els nostres diners, càrrecs de confiança, cotxes oficials, germans de consellers i vicepresidents...
El proper 3 d’octubre, comença a Barcelona una gran oportunitat pel futur de Catalunya que no hauríem de desaprofitar, la possibilitat real de començar a emprendre el camí cap a la Independència i la regeneració democràtica. I la veritable autodeterminació serà l'any 2010 a les eleccions al Parlament de Catalunya, perquè amb cada vot podreu determinar si voleu una Catalunya independent . Hem d’aconseguir que la política catalana giri entorn de l’eix unionisme-independentisme, i desbancar un eix dreta-esquerra que no ha fet més que perjudicar durant més de 100 anys els interessos de Catalunya.
dimecres, 30 de setembre del 2009
article publicat a El Vallenc el passat 25 de setembre
La Independència i la regeneració política, són els dos objectius polítics de Reagrupament, i els fets esdevinguts les últimes setmanes ens donen tossudament la raó.
Deia aquesta setmana el Sr. Josep Fèlix Ballesteros, alcalde socialista de Tarragona, que encara creu en l’espanya federal, justificant així el seu no a la moció de suport a la consulta per la Independència. El cas es que sigui federal, liberal, plural o “una grande y libre”, els nostres polítics al poder sempre es decanten per espanya. Hem de desfer-nos d’ambigüitats i cada català, i per suposat els nostres polítics ens hem de declarar unionistes o independentistes, així podrem saber quants som realment, i el futur serà més clar.
En quin bàndol es situaran la propera legislatura els partits i diputats actuals quan Reagrupament presenti una moció per la declaració unilateral de la Independència de Catalunya? Tingueu per segur que els diputats de Reagrupament treballaran per la Independència. La consulta real d’autodeterminació dels catalans la podrem celebrar l’any que vé, quan es convoquin les properes eleccions al Parlament de Catalunya. I qui estigui pel sí a la Independència, només cal que voti Reagrupament. Una majoria absoluta de Reagrupament, ens duria directament a la Independència.
Cal tenir en compte, que actualment l’ independentisme es una opció extraparlamentària, com ho ha demostrat el rebuig de tots els partits a la Iniciativa Legislativa Popular presentada a favor de l’autodeterminació de Catalunya. Sí, els mateixos que s’han apuntat a les mocions per fer consultes populars no vinculants als pobles de Catalunya, són els que van rebutjar fa uns mesos que l’autodeterminació es debatés al Parlament.
Hem d’aconseguir que l’independentisme entri al Parlament sense crosses. Com pot ser que ens discutim entre nosaltres per suposades polítiques de dreta o esquerra, quan la Generalitat no passa de ser una gestoria que tramita les engrunes que Madrid ens deixa? Quines polítiques es poden impulsar sense cap poder normatiu, ni econòmic, ni fiscal? La capacitat normativa de la Generalitat es esquifida, i tot català sigui de dreta o d’esquerra, sabrà que només després de la Independència podrem decidir quines polítiques volem fer. Les d’ara, les decideixen a Madrid, i aquí no hi ha ni dreta ni Esquerra que valgui. Si voleu un exemple, mireu el projecte de llei de consultes populars que en el ser article 2 ja diu que la pregunta ha de venir autoritzada per Madrid; en voleu més proves?
L’estratègia és ben clara: aconseguir la majoria parlamentaria suficient per aconseguir la declaració unilateral de la Independència, constituir un Estat propi, i negociar la ruptura amb l’estat espanyol.
El segon objectiu de Reagrupament, ha quedat molt clar amb els fets del Palau de la música Sempre es diu que a Catalunya sobren funcionaris, jo no sé que dir en aquesta qüestió, perquè potser faltin metges, infermeres o altre tipus de servidors públics; però el que és segur que sobra a Catalunya, són assessors, càrrecs de confiança, coordinadors dels assessors, coordinadors dels coordinadors.... En cap altre lloc com a Catalunya es col·loquen germans de polítics amb tota tranquil·litat (Ernest, Apel·les, Manel...), oblidant que a part de treballar honestament, no es pot donar cap bri de dubte, i la veritat, anar col·locant germans pel món de la política com a càrrecs de confiança altament remunerats, si més no, genera molts dubtes. Ja em direu de que serveixen tants coordinadors i tants assessors, quan no poden ni controlar el que fan amb els diners públics personatges com en Fèlix Millet
Cal començar per una llei electoral que trenqui l’hegemonia dels partits. Avui dia per ser diputat només cal acatar les directrius dels partits sense tenir en compte l’opinió dels votants. Cal que els diputats se la juguin al territori. Cal crear circumscripcions petites, properes i que tothom sàpiga qui es el diputat que representa els seus interessos locals o comarcals; i ha de tenir suficient informació per avaluar la seva trajectòria i decidir si es mereix o no la continuïtat. Evidentment una llei electoral que trenqui amb l’ofici de polític, es a dir, que limiti els mandats.
Tots podem saber quan guanya el futbolista de moda, però es impossible saber quina és l’empresa que s’endu més contractes públics. Els catalans tenim dret a estar informats, hem de saber que s’està fent amb els nostres impostos, quants cotxes oficials té la Generalitat i per a que serveixen...
Catalans, si volem l’eliminació de l’espoli fiscal, la normalització lingüística, seleccions nacionals esportives, ambaixades arreu del món, representació al consell de ministres de la Unió Europea, regeneració democràtica... només hi ha un camí, treballar per la Independència.
Si voleu saber més coses sobre la nostra proposta, no dubteu en venir el proper 3 de novembre a la conferencia del Sr Joan Carretero, a Valls on exposarà les línies Mestres de l’estratègia de Reagrupament
Jordi Gomis Ollé
Economista i membre de Reagrupament Alt Camp
http://jordigomis.blogspot.com/
Deia aquesta setmana el Sr. Josep Fèlix Ballesteros, alcalde socialista de Tarragona, que encara creu en l’espanya federal, justificant així el seu no a la moció de suport a la consulta per la Independència. El cas es que sigui federal, liberal, plural o “una grande y libre”, els nostres polítics al poder sempre es decanten per espanya. Hem de desfer-nos d’ambigüitats i cada català, i per suposat els nostres polítics ens hem de declarar unionistes o independentistes, així podrem saber quants som realment, i el futur serà més clar.
En quin bàndol es situaran la propera legislatura els partits i diputats actuals quan Reagrupament presenti una moció per la declaració unilateral de la Independència de Catalunya? Tingueu per segur que els diputats de Reagrupament treballaran per la Independència. La consulta real d’autodeterminació dels catalans la podrem celebrar l’any que vé, quan es convoquin les properes eleccions al Parlament de Catalunya. I qui estigui pel sí a la Independència, només cal que voti Reagrupament. Una majoria absoluta de Reagrupament, ens duria directament a la Independència.
Cal tenir en compte, que actualment l’ independentisme es una opció extraparlamentària, com ho ha demostrat el rebuig de tots els partits a la Iniciativa Legislativa Popular presentada a favor de l’autodeterminació de Catalunya. Sí, els mateixos que s’han apuntat a les mocions per fer consultes populars no vinculants als pobles de Catalunya, són els que van rebutjar fa uns mesos que l’autodeterminació es debatés al Parlament.
Hem d’aconseguir que l’independentisme entri al Parlament sense crosses. Com pot ser que ens discutim entre nosaltres per suposades polítiques de dreta o esquerra, quan la Generalitat no passa de ser una gestoria que tramita les engrunes que Madrid ens deixa? Quines polítiques es poden impulsar sense cap poder normatiu, ni econòmic, ni fiscal? La capacitat normativa de la Generalitat es esquifida, i tot català sigui de dreta o d’esquerra, sabrà que només després de la Independència podrem decidir quines polítiques volem fer. Les d’ara, les decideixen a Madrid, i aquí no hi ha ni dreta ni Esquerra que valgui. Si voleu un exemple, mireu el projecte de llei de consultes populars que en el ser article 2 ja diu que la pregunta ha de venir autoritzada per Madrid; en voleu més proves?
L’estratègia és ben clara: aconseguir la majoria parlamentaria suficient per aconseguir la declaració unilateral de la Independència, constituir un Estat propi, i negociar la ruptura amb l’estat espanyol.
El segon objectiu de Reagrupament, ha quedat molt clar amb els fets del Palau de la música Sempre es diu que a Catalunya sobren funcionaris, jo no sé que dir en aquesta qüestió, perquè potser faltin metges, infermeres o altre tipus de servidors públics; però el que és segur que sobra a Catalunya, són assessors, càrrecs de confiança, coordinadors dels assessors, coordinadors dels coordinadors.... En cap altre lloc com a Catalunya es col·loquen germans de polítics amb tota tranquil·litat (Ernest, Apel·les, Manel...), oblidant que a part de treballar honestament, no es pot donar cap bri de dubte, i la veritat, anar col·locant germans pel món de la política com a càrrecs de confiança altament remunerats, si més no, genera molts dubtes. Ja em direu de que serveixen tants coordinadors i tants assessors, quan no poden ni controlar el que fan amb els diners públics personatges com en Fèlix Millet
Cal començar per una llei electoral que trenqui l’hegemonia dels partits. Avui dia per ser diputat només cal acatar les directrius dels partits sense tenir en compte l’opinió dels votants. Cal que els diputats se la juguin al territori. Cal crear circumscripcions petites, properes i que tothom sàpiga qui es el diputat que representa els seus interessos locals o comarcals; i ha de tenir suficient informació per avaluar la seva trajectòria i decidir si es mereix o no la continuïtat. Evidentment una llei electoral que trenqui amb l’ofici de polític, es a dir, que limiti els mandats.
Tots podem saber quan guanya el futbolista de moda, però es impossible saber quina és l’empresa que s’endu més contractes públics. Els catalans tenim dret a estar informats, hem de saber que s’està fent amb els nostres impostos, quants cotxes oficials té la Generalitat i per a que serveixen...
Catalans, si volem l’eliminació de l’espoli fiscal, la normalització lingüística, seleccions nacionals esportives, ambaixades arreu del món, representació al consell de ministres de la Unió Europea, regeneració democràtica... només hi ha un camí, treballar per la Independència.
Si voleu saber més coses sobre la nostra proposta, no dubteu en venir el proper 3 de novembre a la conferencia del Sr Joan Carretero, a Valls on exposarà les línies Mestres de l’estratègia de Reagrupament
Jordi Gomis Ollé
Economista i membre de Reagrupament Alt Camp
http://jordigomis.blogspot.com/
dilluns, 14 de setembre del 2009
Retorn a Macià
Manllevo el títol del llibre que va escriure el deixeble de Francesc Macià: Josep Carner-Ribalta (1898-1988), un any abans de morir. En ell es feia un repàs a la vida del nostre President i concloïa que si volíem arribar a la independència calia tornar a l’esperit de Macià, i que el problema era:
a).- la fallida del pactisme autonomista, que ha generat un Estatut escanyolit, insuficient (això s’escrigué el 1987, i encara hi ha gent que no ho ha captat),
b).- la necessitat d’aglutinar totes les forces independentistes en un programa comú, per fer front a l’Estat espanyol
Del President Macià necessitem tenir el seu coratge. Explicava Joan Macià (fill del president Macià), que estava un dia al despatx de presidència amb el seu pare, quan va sonar el telèfon, en penjar li va dir a ell i al xofer: Anem!!. Quan van arribar al lloc que anaven, van entrar (el President Macià, el seu fill i el xofer) en una sala plena de gom a gom on hi havia una reunió sindical. En entrar es sentien crits que deien: “Hay que matar a Macià!! Hay que matar a Macià!!”. Amb pas decidit el president va pujar a la tribuna d’oradors va agafar el micròfon i va dir: “M’han dit que aquí hi ha algú que vol matar en Macià”. Tota aquella gent que feia un moment volia matar en Macià, van exclamar “Visca Macià!! Visca Macià!!”. Creieu que entre els nostres mini dirigents en tenim algun amb coratge suficient per poder repetir algun episodi d’aquest tipus? Més aviat ens estat acusant contínuament a nosaltres els catalans dels problemes que ells no són capaços d’afrontar; o no heu sentit aquestes últimes setmanes dirigents de partits dient que no proclamen la independència perquè no tenen suport dels catalans. Que es presentin a les eleccions amb l’únic punt al programa de proclamar l’Estat Català i veure’m si hi ha independentistes o no entre els catalans.
No es pot anar amb el lliri a la mà. Últimament han estat els nostres mini dirigents autoanomenats independentistes que han pensat que l’aparició d’un personatge com Zapatero faria que espanya deixés de tractar-nos com una colònia, i que arribaríem a l’estat federal. Anteriorment havia estat la confiança que l’entrada d’espanya a la unió europea solucionaria els nostres problemes en una estranya carambola. Encara abans, una “transició” en la que ens van enredar tot el que van voler. I així podríem seguir durant molta estona. L’única manera de que hi hagi concòrdia amb espanya, es asseient-nos a la taula de Brussel·les com a dos estats propis integrants de la Unió Europea. Fins que això no passi no hi ha cap pacte possible amb espanya, i els futurs dirigents de Catalunya han de ser-ne conscients; i el catalans hem de ser conscients que no podem seguir votant partits que busquen un pacte amb el govern espanyol[1] perquè ens tornaran a enredar. El president Macià ens en va donar un gran exemple sortint al balcó de la Generalitat i proclamant l’Estat Català; tirar pel dret és la única solució.
Internacionalització del conflicte. Durant l’organització del Complot de Prats de Molló amb el que el President Macià volia alliberar Catalunya del jou de la dictadura de Primo de Rivera, fou detingut juntament amb els seus lloctinents i el judici que es va fer a París fou un clar exemple de com utilitzar la causa catalana per guanyar-se la simpatia de la comunitat internacional. Tots els periodistes europeus lloaven una sèrie de persones que eren capaces d’arriscar la seva vida per la defensa d’uns ideals. Tot el contrari del que estan fent els nostres mini dirigents actuals. Si volem caminar cap a la Independència necessitem el suport de la comunitat internacional, i aquí, ens dediquem a criticar contínuament les democràcies que més ens poden ajudar en el moment decisiu. Els EEUU han estat el garant de tots els estats que s’han creat durant el segle XX i XXI a Europa, i no ha impedit la creació de cap estat que ha utilitzat les vies democràtiques per arribar als seus objectius. I no parlem del miserable espectacle d’Iniciativa el passat onze de setembre.
Desconfiança en ideologies forasteres. El President Macià ser fundador d’un partit anomenat Estat Català amb un lema inequívoc, ni esquerres ni dretes: Estat Català. Durant els 78 anys següents a la creació d’aquest lema, els catalans ens hem estat barallant per Marx, Bakunin, Mao, Trotski, Friedman i una altra mena de personatges que mai han tingut cap interès en la causa catalana. El problema de Catalunya vol solucions catalanes, primer la Independència, i després ja decidirem si volem ser de dretes, d’esquerres, de dalt o de baix, però no hi ha política possible sense els plens poders que atorga un estat propi.
Lideratge. La falta d’uns líders que ens vulguin dur cap a la independència, és la que ens separa d’ella. Els catalans ens hem mostrat diverses vegades capaços de protestar, de sortir al carrer per reclamar els nostres drets, però actualment, cap dels líders polítics vol anar al capdavant, es més, donen suport a l’autodeterminació quan ho organitza una associació d’Arenys de Munt, però rebutgen que s’admeti a tràmit una Iniciativa Legislativa Popular per a tirar endavant una consulta a Catalunya, voleu una expressió més alta de cinisme?
Al contrari del que diuen els polítics, els catalans estem preparats per iniciar el procés per la Independència, l’únic obstacle es la falta de líders destacats disposats a prendre el lideratge. A les eleccions que s’acosten cal que hi hagi dirigents preparats per a agafar la bandera de l’ independentisme sense complexos, tot i reclamant els nostres dirigents una ètica política pròpia dels nostre gran President Macià. Reagrupament treballa per assolir aquest objectiu i us volem presentar el projecte el proper 3 de novembre a Valls amb una conferència a càrrec del Sr Joan Carretero. Us hi esperem
[1]
a).- la fallida del pactisme autonomista, que ha generat un Estatut escanyolit, insuficient (això s’escrigué el 1987, i encara hi ha gent que no ho ha captat),
b).- la necessitat d’aglutinar totes les forces independentistes en un programa comú, per fer front a l’Estat espanyol
Del President Macià necessitem tenir el seu coratge. Explicava Joan Macià (fill del president Macià), que estava un dia al despatx de presidència amb el seu pare, quan va sonar el telèfon, en penjar li va dir a ell i al xofer: Anem!!. Quan van arribar al lloc que anaven, van entrar (el President Macià, el seu fill i el xofer) en una sala plena de gom a gom on hi havia una reunió sindical. En entrar es sentien crits que deien: “Hay que matar a Macià!! Hay que matar a Macià!!”. Amb pas decidit el president va pujar a la tribuna d’oradors va agafar el micròfon i va dir: “M’han dit que aquí hi ha algú que vol matar en Macià”. Tota aquella gent que feia un moment volia matar en Macià, van exclamar “Visca Macià!! Visca Macià!!”. Creieu que entre els nostres mini dirigents en tenim algun amb coratge suficient per poder repetir algun episodi d’aquest tipus? Més aviat ens estat acusant contínuament a nosaltres els catalans dels problemes que ells no són capaços d’afrontar; o no heu sentit aquestes últimes setmanes dirigents de partits dient que no proclamen la independència perquè no tenen suport dels catalans. Que es presentin a les eleccions amb l’únic punt al programa de proclamar l’Estat Català i veure’m si hi ha independentistes o no entre els catalans.
No es pot anar amb el lliri a la mà. Últimament han estat els nostres mini dirigents autoanomenats independentistes que han pensat que l’aparició d’un personatge com Zapatero faria que espanya deixés de tractar-nos com una colònia, i que arribaríem a l’estat federal. Anteriorment havia estat la confiança que l’entrada d’espanya a la unió europea solucionaria els nostres problemes en una estranya carambola. Encara abans, una “transició” en la que ens van enredar tot el que van voler. I així podríem seguir durant molta estona. L’única manera de que hi hagi concòrdia amb espanya, es asseient-nos a la taula de Brussel·les com a dos estats propis integrants de la Unió Europea. Fins que això no passi no hi ha cap pacte possible amb espanya, i els futurs dirigents de Catalunya han de ser-ne conscients; i el catalans hem de ser conscients que no podem seguir votant partits que busquen un pacte amb el govern espanyol[1] perquè ens tornaran a enredar. El president Macià ens en va donar un gran exemple sortint al balcó de la Generalitat i proclamant l’Estat Català; tirar pel dret és la única solució.
Internacionalització del conflicte. Durant l’organització del Complot de Prats de Molló amb el que el President Macià volia alliberar Catalunya del jou de la dictadura de Primo de Rivera, fou detingut juntament amb els seus lloctinents i el judici que es va fer a París fou un clar exemple de com utilitzar la causa catalana per guanyar-se la simpatia de la comunitat internacional. Tots els periodistes europeus lloaven una sèrie de persones que eren capaces d’arriscar la seva vida per la defensa d’uns ideals. Tot el contrari del que estan fent els nostres mini dirigents actuals. Si volem caminar cap a la Independència necessitem el suport de la comunitat internacional, i aquí, ens dediquem a criticar contínuament les democràcies que més ens poden ajudar en el moment decisiu. Els EEUU han estat el garant de tots els estats que s’han creat durant el segle XX i XXI a Europa, i no ha impedit la creació de cap estat que ha utilitzat les vies democràtiques per arribar als seus objectius. I no parlem del miserable espectacle d’Iniciativa el passat onze de setembre.
Desconfiança en ideologies forasteres. El President Macià ser fundador d’un partit anomenat Estat Català amb un lema inequívoc, ni esquerres ni dretes: Estat Català. Durant els 78 anys següents a la creació d’aquest lema, els catalans ens hem estat barallant per Marx, Bakunin, Mao, Trotski, Friedman i una altra mena de personatges que mai han tingut cap interès en la causa catalana. El problema de Catalunya vol solucions catalanes, primer la Independència, i després ja decidirem si volem ser de dretes, d’esquerres, de dalt o de baix, però no hi ha política possible sense els plens poders que atorga un estat propi.
Lideratge. La falta d’uns líders que ens vulguin dur cap a la independència, és la que ens separa d’ella. Els catalans ens hem mostrat diverses vegades capaços de protestar, de sortir al carrer per reclamar els nostres drets, però actualment, cap dels líders polítics vol anar al capdavant, es més, donen suport a l’autodeterminació quan ho organitza una associació d’Arenys de Munt, però rebutgen que s’admeti a tràmit una Iniciativa Legislativa Popular per a tirar endavant una consulta a Catalunya, voleu una expressió més alta de cinisme?
Al contrari del que diuen els polítics, els catalans estem preparats per iniciar el procés per la Independència, l’únic obstacle es la falta de líders destacats disposats a prendre el lideratge. A les eleccions que s’acosten cal que hi hagi dirigents preparats per a agafar la bandera de l’ independentisme sense complexos, tot i reclamant els nostres dirigents una ètica política pròpia dels nostre gran President Macià. Reagrupament treballa per assolir aquest objectiu i us volem presentar el projecte el proper 3 de novembre a Valls amb una conferència a càrrec del Sr Joan Carretero. Us hi esperem
[1]
dimecres, 9 de setembre del 2009
El futur de Catalunya
Corria l'any 1966, i molts patriotes ja ho veien clar; va ser llavors quan Joan Ballester va encarregar a Carles M. Espinalt (dos grans lluitadors per de la Independència) que escrigués un breu comentari sobre com caldria que fossin les relacions humanes entre els diferents pobles ibèrics de cara al futur, que ell miraria de publicar-ho; el resultat va ser la redacció d'un hipotètic primer article de la Constitució espanyola que deia “L'Estat espanyol és una entitat política provisional que impulsa les nacions que l'integren devers la Comunitat Europea, en la qual cada una d'elles haurà d'aportar l'acció històrica que es deriva del seu geni nacional”. Ja llavors sabien que la negociació no era possible, que només la separació dels pobles ibèrics portaria la pau i la concòrdia a la península Ibèrica, i els nostres minidirigents encara ens volen entabanar amb extranys pactes amb l'estat.
Estem al 2009, han passat 43 anys i encara hi ha qui pensa si s'ha de manifestar o no en suport de l'Estatut que ens retallaran encara més..La nostra classe dirigent s'ha passat tots aquests anys pidolant per tenir una autonomia; uns en diuen fer país i altres ens diuen que no hem d'oblidar les polítiques d'esquerres, però tots s'obliden de Catalunya.
En qualsevol nació del món posem per cas Alemanya, als dirigents se'ls hi demana primer que siguin patriotes i el fet de ser de dretes o d'esquerres sempre va en segon lloc. Aquí no, si cal ens oblidem de Catalunya, però que no ens acusin d'insolidaris. I quan s'ha de demanar un Estat propi, han de ser els ciutadans que han de sortir al carrer per demanar-ho, i amb tota la cara dura així ens ho demanen els nostres minidirigents. I ells que faran? Seguir ben repapats a les seves poltrones? Anar a calmar als amos de Madrid? O seguir amb el “gradualisme”?
Ens cal, als catalans una nova classe directiva, formada per gent amb una idea clara de que el que necessita Catalunya és la Independència, i qualsevol cosa que no ens hi dugui, és un camí que ens duu a la desaparició com a poble. Cal que al nostre Parlament es clogui la divisió dreta-esquerra i se'n crei una altra: unionistes-independentistes. Els votants mereixen saber si estan votant dirigents que ens volen conduir a la Independència o altres que volen continuat amarrats a Espanya. Ja n'hi ha prou d'entabanar-nos amb polítiques socials, amb peixos al cove i amb d'altres excuses que només ens porten a un carreró sense sortida.
Es per aquest objectiu que treballa Reagrupament: crear un grup de dirigents que treballin única i exclusivament per la Independència, perquè mentre no siguem amos del nostre destí no hi ha polítiques econòmiques, ni socials que valguin. Uns dirigents que siguin conscients que no calen tants càrrecs de confiança ni tants cotxes oficials. L'objectiu de Reagrupament es assolir una majoria de diputats del Parlament que proclamin la Independència.
Si voleu conèixer de més a prop la proposta de Reagrupament, el proper 3 de novembre veniu a escoltar Joan Carretero en l'acte que tindrà lloc a Valls i del que pròximament us informarem dels detalls.
Estem al 2009, han passat 43 anys i encara hi ha qui pensa si s'ha de manifestar o no en suport de l'Estatut que ens retallaran encara més..La nostra classe dirigent s'ha passat tots aquests anys pidolant per tenir una autonomia; uns en diuen fer país i altres ens diuen que no hem d'oblidar les polítiques d'esquerres, però tots s'obliden de Catalunya.
En qualsevol nació del món posem per cas Alemanya, als dirigents se'ls hi demana primer que siguin patriotes i el fet de ser de dretes o d'esquerres sempre va en segon lloc. Aquí no, si cal ens oblidem de Catalunya, però que no ens acusin d'insolidaris. I quan s'ha de demanar un Estat propi, han de ser els ciutadans que han de sortir al carrer per demanar-ho, i amb tota la cara dura així ens ho demanen els nostres minidirigents. I ells que faran? Seguir ben repapats a les seves poltrones? Anar a calmar als amos de Madrid? O seguir amb el “gradualisme”?
Ens cal, als catalans una nova classe directiva, formada per gent amb una idea clara de que el que necessita Catalunya és la Independència, i qualsevol cosa que no ens hi dugui, és un camí que ens duu a la desaparició com a poble. Cal que al nostre Parlament es clogui la divisió dreta-esquerra i se'n crei una altra: unionistes-independentistes. Els votants mereixen saber si estan votant dirigents que ens volen conduir a la Independència o altres que volen continuat amarrats a Espanya. Ja n'hi ha prou d'entabanar-nos amb polítiques socials, amb peixos al cove i amb d'altres excuses que només ens porten a un carreró sense sortida.
Es per aquest objectiu que treballa Reagrupament: crear un grup de dirigents que treballin única i exclusivament per la Independència, perquè mentre no siguem amos del nostre destí no hi ha polítiques econòmiques, ni socials que valguin. Uns dirigents que siguin conscients que no calen tants càrrecs de confiança ni tants cotxes oficials. L'objectiu de Reagrupament es assolir una majoria de diputats del Parlament que proclamin la Independència.
Si voleu conèixer de més a prop la proposta de Reagrupament, el proper 3 de novembre veniu a escoltar Joan Carretero en l'acte que tindrà lloc a Valls i del que pròximament us informarem dels detalls.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)