ARticle publicat a El Vallenc el passat de 20 de novembre de 2009
La capacitat dels catalans per anar amb el lliri a la ma sempre supera les meves expectatives, i encara que penso que el català sempre actua de massa bona fe quan ha de tenir tractes amb el colonitzador espanyol, sempre hi ha situacions que em segueixen sorprenent. En les diverses ocasions que he tingut d’escoltar les dissertacions que Joan Carretero fa per tot Catalunya tot presentant Reagrupament, en el torn de preguntes sempre surt algú que pregunta si no ens enviaran els tancs quan declarem la Independència. És la pregunta recurrent i la resposta és que encara que no ho vegin, els tancs ja fa dies que patrullen a les nostres terres.
Espanya no es pot permetre prescindir de Catalunya, i lluitarà amb totes les armes al seu abast (legítimes o no) per mantenir l’ status colonial de la nostra nació. No poden esperar a que declarem la independència, l’actuació ha de ser preventiva, ja que ells no es poden permetre perdre Catalunya, seria per ells un daltabaix econòmic del màxim nivell. Qui pagaria la festa si nosaltres ens independitzem? Qui seria el culpable de totes les desgràcies? A qui culparien de tots els mals?
No podem ser tan innocents com per pensar que no tindrem oposició fins que declarem la Independència. Mentrestant els polítics unionistes que tenim a Catalunya, que actualment copen el 100% del parlament català, ja han dit que hem d’acatar la sentència del Tribunal Constitucional respecte l’Estatut. A mi, no es que l’Estatut em sembli la solució, no es tracta d’això, es tracta de que uns quants jutges espanyols trepitgen sense miraments a tots aquells que van anar a votar a favor de l’Estatut, i els polítics que us van convèncer per anar-hi, ara us estan dient que la papereta que vau posar a l’urna té el mateix valor que el paper higiènic del WC. Aquest és el futur que volen per Catalunya?, agenollar-se davant la voluntat d’aquests jutges plens de catalanofòbia?.
No podem esperar que ningú ens salvi d’aquesta injustícia, tots els pobles que han estat colònia d’Espanya s’han independitzat sempre que han tingut voluntat de fer-ho: Portugal, Flandes, Sud-americà... han estat colònies espanyoles, i s’han independitzat en el moment que han volgut.
Els atacs que rebem per terra, mar i aire, intoxicant i intentant buscar-li el sentit pejoratiu a qualsevol iniciativa que prenguem. Primer ens han enviat en Joan Ferran i tots els polítics catalans unionistes que ens diuen que no tenim discurs, que som demagogs, que si som de dretes, que si som com la Lliga Nord a Itàlia.... Que hi ha de demagògic en una proposta tan clara i tan simple com la que proposem? Es més demagog parlar de federalisme o Independència?.
Exagero? Crec que no, perquè actualment tot aquell polític català que no treballi per la Independència de Catalunya, sap i es conscient que està treballant per la unitat d’Espanya, quan gent com en Carod diuen que cal superar el nacionalisme com va dir fa poc, l’únic que fa es treballar per una Espanya forta, i que és la unitat d’Espanya per Catalunya?: espoli fiscal, espoli de la seguretat social, manca d’autovies, de línies de tren, de metro a les ciutats, falta d’ajudes a la nostra economia, atur dins d’una economia on el sector públic està inflat i es un llast per la iniciativa privada, i tot això perquè els nostres diners van destinats a mantenir el dèficit galopant de la resta de l’Estat que no genera valor afegit. No podem tenir un aeroport a l’alçada del que necessitem per dinamitzar la nostra economia. I després la unitat d’Espanya per Catalunya representa tenir unes companyies elèctriques, d’aigües, telefòniques,...dites de “servei públic” amb unes tarifes hiperinflades que resten competitivitat a les nostres empreses i fan més difícil arribar a final de mes a les famílies catalanes. No podem tenir un aeroport a l’alçada del que necessitem per dinamitzar la nostra economia. I tot això els nostres polítics ho saben i s’ho callen, per què? Només tinc una explicació per perpetuar-se en el poder i poder seguir gaudint de les extraordinàries prebendes que genera el poder, ja que tot i continuar sent catalans poden viure sense els inconvenients amb que patim la resta de persones que vivim a Catalunya.
Tot polític honest a Catalunya, no té més remei que treballar per la Independència perquè qualsevol altra cosa és enganyar a la població dient-li que anirem a Madrid a negociar finançaments, estatuts... Tot això és fals, saben que no en traurem absolutament res. I només nosaltres els catalans podem aconseguir la llibertat, no podem esperar que uns altres ho facin per nosaltres. Per això, Reagrupament s’està convertint en una gran associació de catalans que volen que aquesta situació canviï i ho faci el més aviat possible. El nostre horitzó són les pròximes eleccions catalanes el 2011 on esperem aconseguir el número de diputats suficient com per declarar la Independència i començar el procés secessionista. Coneixeu alguna altra proposta millor per Catalunya?
diumenge, 22 de novembre del 2009
LA Independència econòmica
Article publicat a El Vallenc el passat 13 de novembre
Que tenim una economia de colònia, m’ho fa pensar quan veig el President del Cercle d’Economia, que ocupa aquesta alta posició pel fet de ser President d’Abertis. I és aquí quan, en la meva opinió, tot grinyola, car resulta que tenim d’autoritat econòmica en representació de la societat civil el President d’una empresa que es dedica a viure del monopoli, a través de concessions que moltes d’elles venen de la dictadura i han continuat després de la mort de Franco. Jo no conec el Sr Alemany, i potser sigui una persona llesta i de molta valua, però és molt senzill presidir empreses que es dediquen a cobrar impostos revolucionaris que tots els catalans han de pagar obligatòriament quan volen agafar l’autopista, aparcar a l’aeroport , etc... Per no tenir, no tenen ni el primer inconvenient que es trobarà qualsevol empresa quan es llenci a desenvolupar el seu projecte: la competència.
Un altre símptoma d’economia colonial es que hem d’aportar diners a la metròpoli sense cap més límit que la voluntat del colonitzador, encara que sigui a costa de l’empobriment i degradació de la colónia i dels seus habitants. Un exemple claríssim el trobareu en que aquesta mateixa setmana s’ha sabut que la Junta d’Extremadura s’ha gastat 14.000 euros en una campanya fomentant la masturbació del jovent extremeny. Us penseu que faig broma?, doncs no, és un cas ben real. Com diu el gran informe sobre l’espoli fiscal, Extremadura té actualment un 24% de la població activa que depèn d’un sou públic (més del doble que la proporció a Catalunya). Espanya s’aguanta econòmicament ara per ara, gràcies a les aportacions de diner que fem les comunitats autònomes de parla catalana. Les úniques que aportem més del que rebem annualment. Mentre que a Euskadi s’han pogut permetre el luxe de subvencionar el 25% de la inversió en equipament de la llar, reactivant així d’una manera extraordinaria la seva economia.S’estant venent en aquests moments a Euskadi més mobles que mai. Això són coses que es poden fer quan no ets tractat com a colònia.
Hi ha qui argumenta en contra d’això, que el més ric és el que més ha d’aportar. Si ho comparem amb països rics, cap estat ric dels USA no té un deficit fiscal superior al 5%; cap estat alemany té un dèficit superior a un 4% (ja que la llei alemanya prohibeix superar aquest límit). Mentrestant, els catalans estem patint un dèficit fiscal superior al 10% des que va morir el dictador (anteriorment no en tenim dades, però segurament també devia anar pel mateix camí), traduït per a que s’entengui: a una família de 3 persones li han robat durant els darrers 10 anys 90.000 euros que han marxat a Madrid i que no han tornat mai més, us imagineu tot el que es pot fer amb aquests diners?. A més, les empreses catalanes hem de competir amb empreses que reben subvencions estatals, i amb els nostres diners s’estan creant empreses per a que competeixin amb nosaltres. Per més Inri, amb molta més impunitat per fer vendes i compres en diner negre, ja que la proporció d’inspeccions d’hisenda a Catalunya triplica la mitjana espanyola. Tenen raó doncs, aquells que diuen que han de ser els empresaris, els primers en agafar la bandera independentista, perquè ells són els màxims perjudicats per aquesta situació colonial i que la Independència és el millor negoci que pot fer Catalunya.
També és una lacra i una altra mostra que rebem la mateixa consideració que rebia en el seu temps Guinea Equatorial o el Sidi Ifni, la gran manca d’infraestructures que tenim. No tenim un aeroport decent, no tenim autovies, no tenim tren d’alta velocitat que ens connecti amb els nostres millors clients (area mediterrània i Europa), ens manquen serveis bàsics, com hospitals, metges, escoles, mestres... I això cada dia serà pitjor, no millorarà per molt que els Montilles, Durans i tots els polítics unionistes s’entestin a intentar convencer-nos del contrari. L’únic que fan es el joc a Espanya. Com a tota colònia, no poden faltar els colonitzadors, aquells personatges que vivint a la colònia treballen per la perpetuació de la submissió a la metròpoli, encara que hagin d’enganyar als indigenes amb nous sistemes de finançament, federalismes, nous estatuts, etc.. i tampoc poden faltar els indigenes col.laboracionistes tan necessaris per perpetuar l’statu quo, i és aquí on els partits actuals dits nacionalistes fan el paper de mantenir als indigenes “controlats”. El negoci d’Espanya està muntat així i no el canviaran, som nosaltres els catalans que l’hem de canviar si volem sobreviure.
No ens podem escoltar els polítics que volen que continuem com a regió espanyola, això només ens conduirà a l’empobriment, a l’atur, a la depressió econòmica. Tan se val el que proposin, el problema es que els espanyols ja estan bé com estan i no canviaran la forma en la que es relacionen amb Catalunya. L’únic que els catalans podem fer per canviar la situació és declarar la Independència.
Per aquesta raó, entre d’altres, m’he associat a Reagrupament. Crec que ara, el que ens toca fer es formar part d’un grup que té objectius molt clars, la regeneració política i aconseguir la majoria de diputats suficient per declarar la Independència al Parlament de Catalunya. Les eleccions s’acosten, i si penseu que la situació actual no porta enlloc i que cal canviar, el que hem de fer, es votar llistes que ens permetin fer el pas cap a la Llibertat i Reagrupament és ara per ara l’associació que engloba tot aquell que tingui la ideologia que tingui sap que la Independència és l’única sortida viable per la supervivència de Catalunya.
Que tenim una economia de colònia, m’ho fa pensar quan veig el President del Cercle d’Economia, que ocupa aquesta alta posició pel fet de ser President d’Abertis. I és aquí quan, en la meva opinió, tot grinyola, car resulta que tenim d’autoritat econòmica en representació de la societat civil el President d’una empresa que es dedica a viure del monopoli, a través de concessions que moltes d’elles venen de la dictadura i han continuat després de la mort de Franco. Jo no conec el Sr Alemany, i potser sigui una persona llesta i de molta valua, però és molt senzill presidir empreses que es dediquen a cobrar impostos revolucionaris que tots els catalans han de pagar obligatòriament quan volen agafar l’autopista, aparcar a l’aeroport , etc... Per no tenir, no tenen ni el primer inconvenient que es trobarà qualsevol empresa quan es llenci a desenvolupar el seu projecte: la competència.
Un altre símptoma d’economia colonial es que hem d’aportar diners a la metròpoli sense cap més límit que la voluntat del colonitzador, encara que sigui a costa de l’empobriment i degradació de la colónia i dels seus habitants. Un exemple claríssim el trobareu en que aquesta mateixa setmana s’ha sabut que la Junta d’Extremadura s’ha gastat 14.000 euros en una campanya fomentant la masturbació del jovent extremeny. Us penseu que faig broma?, doncs no, és un cas ben real. Com diu el gran informe sobre l’espoli fiscal, Extremadura té actualment un 24% de la població activa que depèn d’un sou públic (més del doble que la proporció a Catalunya). Espanya s’aguanta econòmicament ara per ara, gràcies a les aportacions de diner que fem les comunitats autònomes de parla catalana. Les úniques que aportem més del que rebem annualment. Mentre que a Euskadi s’han pogut permetre el luxe de subvencionar el 25% de la inversió en equipament de la llar, reactivant així d’una manera extraordinaria la seva economia.S’estant venent en aquests moments a Euskadi més mobles que mai. Això són coses que es poden fer quan no ets tractat com a colònia.
Hi ha qui argumenta en contra d’això, que el més ric és el que més ha d’aportar. Si ho comparem amb països rics, cap estat ric dels USA no té un deficit fiscal superior al 5%; cap estat alemany té un dèficit superior a un 4% (ja que la llei alemanya prohibeix superar aquest límit). Mentrestant, els catalans estem patint un dèficit fiscal superior al 10% des que va morir el dictador (anteriorment no en tenim dades, però segurament també devia anar pel mateix camí), traduït per a que s’entengui: a una família de 3 persones li han robat durant els darrers 10 anys 90.000 euros que han marxat a Madrid i que no han tornat mai més, us imagineu tot el que es pot fer amb aquests diners?. A més, les empreses catalanes hem de competir amb empreses que reben subvencions estatals, i amb els nostres diners s’estan creant empreses per a que competeixin amb nosaltres. Per més Inri, amb molta més impunitat per fer vendes i compres en diner negre, ja que la proporció d’inspeccions d’hisenda a Catalunya triplica la mitjana espanyola. Tenen raó doncs, aquells que diuen que han de ser els empresaris, els primers en agafar la bandera independentista, perquè ells són els màxims perjudicats per aquesta situació colonial i que la Independència és el millor negoci que pot fer Catalunya.
També és una lacra i una altra mostra que rebem la mateixa consideració que rebia en el seu temps Guinea Equatorial o el Sidi Ifni, la gran manca d’infraestructures que tenim. No tenim un aeroport decent, no tenim autovies, no tenim tren d’alta velocitat que ens connecti amb els nostres millors clients (area mediterrània i Europa), ens manquen serveis bàsics, com hospitals, metges, escoles, mestres... I això cada dia serà pitjor, no millorarà per molt que els Montilles, Durans i tots els polítics unionistes s’entestin a intentar convencer-nos del contrari. L’únic que fan es el joc a Espanya. Com a tota colònia, no poden faltar els colonitzadors, aquells personatges que vivint a la colònia treballen per la perpetuació de la submissió a la metròpoli, encara que hagin d’enganyar als indigenes amb nous sistemes de finançament, federalismes, nous estatuts, etc.. i tampoc poden faltar els indigenes col.laboracionistes tan necessaris per perpetuar l’statu quo, i és aquí on els partits actuals dits nacionalistes fan el paper de mantenir als indigenes “controlats”. El negoci d’Espanya està muntat així i no el canviaran, som nosaltres els catalans que l’hem de canviar si volem sobreviure.
No ens podem escoltar els polítics que volen que continuem com a regió espanyola, això només ens conduirà a l’empobriment, a l’atur, a la depressió econòmica. Tan se val el que proposin, el problema es que els espanyols ja estan bé com estan i no canviaran la forma en la que es relacionen amb Catalunya. L’únic que els catalans podem fer per canviar la situació és declarar la Independència.
Per aquesta raó, entre d’altres, m’he associat a Reagrupament. Crec que ara, el que ens toca fer es formar part d’un grup que té objectius molt clars, la regeneració política i aconseguir la majoria de diputats suficient per declarar la Independència al Parlament de Catalunya. Les eleccions s’acosten, i si penseu que la situació actual no porta enlloc i que cal canviar, el que hem de fer, es votar llistes que ens permetin fer el pas cap a la Llibertat i Reagrupament és ara per ara l’associació que engloba tot aquell que tingui la ideologia que tingui sap que la Independència és l’única sortida viable per la supervivència de Catalunya.
Algú està realment sorprès?
Article publicat a El Vallenc el passat 30 d'octubre de 2009
Diuen els opinadors professionals als mitjans, que els catalans estem desafectats de la política perquè no reaccionem davant els casos de corrupció que s’estan destapant de l’estiu cap aquí. La realitat, al meu parer, és una altra, i és que la majoria ja anem veient des de fa temps que aquestes pràctiques són habituals a la política catalana, i no ens ha sorprès gens que s’hagi destapat tot això (només cal veure l’abstenció creixent). El que realment ens sorprèn es que no hagi sortit fins ara.
El fangar es tan putrefacte, amb gent com en Millet estafant-nos a tots els catalans, mentre els polítics responsables de controlar els diners que rebia la Fundació del Palau de la Música diuen que ells han estat els enganyats. Algú de vostès es pot imaginar fent donacions de milers d’euros a d’altres persones sense controlar si els diners donats estan destinats a la fi inicial? Si fós una empresa privada no hi haurien acomiadaments? D’altra banda tenim un govern malgastant milers i milers d’euros en uns informes que només serveixen per pagar favors i repartir els diners entre els que són afins al règim, oblidant que els diners no són seus, sinó nostres. Per un altre costat, gent destacada dels principals partits,.. embolicats en trames mafioses que interconnecten el paradís fiscal de l’Illa de Jersey, amb la corrupció urbanística, per acabar a Sta. Coloma de Gramanet; en una trama de pel·lícula on només hi falta la màfia russa. I fa realment fàstic veure com els polítics, enlloc de plegar i convocar eleccions, es culpen els uns als altres oferint al contribuent un espectacle galdós. I per acabar-ho d’amanir, surt aquesta setmana un personatge destacat que ha estat presidint la Generalitat de Catalunya durant més de 20 anys, el Sr Jordi Pujol, i amenaça en que si no aturen d’acusar a CIU, ell parlarà de totes les donacions que ell coneix. Aquest tipus d’amenaces, només serveixen per ratificar el que molts catalans pensem, que la política s’ha convertit en un nucli tancat on s’hi està per repartir-se els diners del contribuent.
Amb tots aquests ingredients, els espanyols ja han començat a dir que tot això és culpa del nacionalisme català declarant que tots els que estimem Catalunya som els màxims responsables del que està succeint. Ells si que tenen les idees clares, es tracta d’aprofitar qualsevol ocasió per destruir i/o desprestigiar Catalunya. Com si els seus polítics no fessin olor de podrit. Tot el que està passant, encara em ratifica més en la posició que si no construïm un Estat Català de bell nou, no hi haurà manera de canviar la situació, i caminarem cap a una Catalunya cada cop més empobrida, amb un atur creixent, i les empreses tancant i marxant. No cal ser un gran economista per saber que els recursos sempre són limitats, i el que s’hauria de dedicar a infraestructures, formació, inversió en R+D, etc, ens ho estan robant en una gran part el govern de Madrid a través de l’espoli (amb la mirada passiva dels polítics que ens haurien de defensar), i les engrunes que queden aquí, s’estan dedicant a pagar estomacs agraïts. L’insigne patriota, Carles M. Espinalt, definia quatre tipus característics que han habitat històricament al regne de Castella: “Caciques, inquisidores, pícaros i soplones”. L’actual “establishment” català ha importat a la perfecció el model a la política catalana, amb uns “caciques” que ho volen controlar tot per no perdre la poltrona, uns “inquisidores” que van fent depuracions d’elements no afins al règim, valent-se d’uns “soplones” que fan la feina bruta. I mentrestant, enmig de tot això tota una corrua de “pícaros” que van acumulant comptes corrents en paradisos fiscals
Des de Reagrupament, treballem perquè a les properes eleccions al Parlament es pugui canviar aquesta situació. No pot ser que la política estigui en mans de persones que no tenen ofici, que porten 20, 30 o 40 anys dedicant-se a la política fent-ne de la mateixa una professió, que es cobrin sous estratosfèrics, que no hi hagi limitació de mandats, que el futur dels diputats depengui de la direcció del partit i no dels votants. Cal una nova llei electoral, cal establir limitacions de mandats, cal que es publiqui quines empreses s’enduen els contractes públics i qui són les persones que fan donacions econòmiques als partits. Mentre tothom sap que cobren els futbolistes del Barça, és impossible saber coses tan elementals com quina és la constructora que més contractes rep de la Generalitat.
La regeneració democràtica juntament amb la Independència de Catalunya han de ser els principals objectius a curt termini per Catalunya, i són els objectius de Reagrupament. La constitució d’un Estat Català ens donarà l’oportunitat de bastir noves institucions, fer lleis electorals, treballar per crear un Estat transparent a imatge i semblança dels models del nord d’Europa, ja que amb el model actual cada dia anem més cap a constituir-nos com la més gran república bananera del món, i no és cap acudit. Els nostres enemics polítics, ens acusen de ser de dretes o d’esquerres, o de no tenir programa. A algú li semblen poc aquests objectius? Algú pot pensar que si els assolim no haurem avançat molt com a nació?
Qui vulgui saber més sobre el projecte de Reagrupament, el proper dia 3 de novembre a les 20 hores al Teatre Principal de Valls, en Joan Carretero realitzarà una conferència on explicarà quins són els objectius de Reagrupament, i com hi podem col·laborar tots, ja que la Independència i la regeneració democràtica són cada dia més necessaris.
Diuen els opinadors professionals als mitjans, que els catalans estem desafectats de la política perquè no reaccionem davant els casos de corrupció que s’estan destapant de l’estiu cap aquí. La realitat, al meu parer, és una altra, i és que la majoria ja anem veient des de fa temps que aquestes pràctiques són habituals a la política catalana, i no ens ha sorprès gens que s’hagi destapat tot això (només cal veure l’abstenció creixent). El que realment ens sorprèn es que no hagi sortit fins ara.
El fangar es tan putrefacte, amb gent com en Millet estafant-nos a tots els catalans, mentre els polítics responsables de controlar els diners que rebia la Fundació del Palau de la Música diuen que ells han estat els enganyats. Algú de vostès es pot imaginar fent donacions de milers d’euros a d’altres persones sense controlar si els diners donats estan destinats a la fi inicial? Si fós una empresa privada no hi haurien acomiadaments? D’altra banda tenim un govern malgastant milers i milers d’euros en uns informes que només serveixen per pagar favors i repartir els diners entre els que són afins al règim, oblidant que els diners no són seus, sinó nostres. Per un altre costat, gent destacada dels principals partits,.. embolicats en trames mafioses que interconnecten el paradís fiscal de l’Illa de Jersey, amb la corrupció urbanística, per acabar a Sta. Coloma de Gramanet; en una trama de pel·lícula on només hi falta la màfia russa. I fa realment fàstic veure com els polítics, enlloc de plegar i convocar eleccions, es culpen els uns als altres oferint al contribuent un espectacle galdós. I per acabar-ho d’amanir, surt aquesta setmana un personatge destacat que ha estat presidint la Generalitat de Catalunya durant més de 20 anys, el Sr Jordi Pujol, i amenaça en que si no aturen d’acusar a CIU, ell parlarà de totes les donacions que ell coneix. Aquest tipus d’amenaces, només serveixen per ratificar el que molts catalans pensem, que la política s’ha convertit en un nucli tancat on s’hi està per repartir-se els diners del contribuent.
Amb tots aquests ingredients, els espanyols ja han començat a dir que tot això és culpa del nacionalisme català declarant que tots els que estimem Catalunya som els màxims responsables del que està succeint. Ells si que tenen les idees clares, es tracta d’aprofitar qualsevol ocasió per destruir i/o desprestigiar Catalunya. Com si els seus polítics no fessin olor de podrit. Tot el que està passant, encara em ratifica més en la posició que si no construïm un Estat Català de bell nou, no hi haurà manera de canviar la situació, i caminarem cap a una Catalunya cada cop més empobrida, amb un atur creixent, i les empreses tancant i marxant. No cal ser un gran economista per saber que els recursos sempre són limitats, i el que s’hauria de dedicar a infraestructures, formació, inversió en R+D, etc, ens ho estan robant en una gran part el govern de Madrid a través de l’espoli (amb la mirada passiva dels polítics que ens haurien de defensar), i les engrunes que queden aquí, s’estan dedicant a pagar estomacs agraïts. L’insigne patriota, Carles M. Espinalt, definia quatre tipus característics que han habitat històricament al regne de Castella: “Caciques, inquisidores, pícaros i soplones”. L’actual “establishment” català ha importat a la perfecció el model a la política catalana, amb uns “caciques” que ho volen controlar tot per no perdre la poltrona, uns “inquisidores” que van fent depuracions d’elements no afins al règim, valent-se d’uns “soplones” que fan la feina bruta. I mentrestant, enmig de tot això tota una corrua de “pícaros” que van acumulant comptes corrents en paradisos fiscals
Des de Reagrupament, treballem perquè a les properes eleccions al Parlament es pugui canviar aquesta situació. No pot ser que la política estigui en mans de persones que no tenen ofici, que porten 20, 30 o 40 anys dedicant-se a la política fent-ne de la mateixa una professió, que es cobrin sous estratosfèrics, que no hi hagi limitació de mandats, que el futur dels diputats depengui de la direcció del partit i no dels votants. Cal una nova llei electoral, cal establir limitacions de mandats, cal que es publiqui quines empreses s’enduen els contractes públics i qui són les persones que fan donacions econòmiques als partits. Mentre tothom sap que cobren els futbolistes del Barça, és impossible saber coses tan elementals com quina és la constructora que més contractes rep de la Generalitat.
La regeneració democràtica juntament amb la Independència de Catalunya han de ser els principals objectius a curt termini per Catalunya, i són els objectius de Reagrupament. La constitució d’un Estat Català ens donarà l’oportunitat de bastir noves institucions, fer lleis electorals, treballar per crear un Estat transparent a imatge i semblança dels models del nord d’Europa, ja que amb el model actual cada dia anem més cap a constituir-nos com la més gran república bananera del món, i no és cap acudit. Els nostres enemics polítics, ens acusen de ser de dretes o d’esquerres, o de no tenir programa. A algú li semblen poc aquests objectius? Algú pot pensar que si els assolim no haurem avançat molt com a nació?
Qui vulgui saber més sobre el projecte de Reagrupament, el proper dia 3 de novembre a les 20 hores al Teatre Principal de Valls, en Joan Carretero realitzarà una conferència on explicarà quins són els objectius de Reagrupament, i com hi podem col·laborar tots, ja que la Independència i la regeneració democràtica són cada dia més necessaris.
Cal capgirar la política catalana
Article publicat a El Vallenc el passat dia 30 d'octubre.
El passat 3 d’octubre, passava per davant del quarter del Bruc, al Barri de Pedralbes de Barcelona. Em va sorprendre que n’havien pintant i arreglat la façana ; i no em va sorprendre que havien pintat i arreglat els dos escuts franquistes que s’exhibeixen a la façana sense cap mena de pudor, com en tants altres llocs de Barcelona i Catalunya. Això em fa pensar en Carme Chacón, ministra de defensa i última responsable que els catalans encara haguem de patir la humiliació diària de veure exposats als quatre vents els escuts representatius d’un nazi assassí com el General Franco. Algú es pot imaginar que als edificis de Berlin encara es poguessin veure creus gammades esculpides a la façana?
Es pot anomenar demòcrata un partit com el PSC, quan els seus màxims dirigents no fan res per retirar dels estaments oficials escuts representatius d’un dels cinc grans assassins de l’Europa del segle XX? I que en pensen d’això els socis de govern del PSC? No veig que en diguin res, de la mateixa manera que no els hi ha importat votar a favor durant anys d’uns pressupostos estatals que perpetuen l’espoli fiscal dels catalans. Poden continuar essent socis de govern amb un partit que es nega a declarar nul l’afusellament de tot un President de la Generalitat? I aquesta és la estratègia “gradualista” per arribar a la Independència dels nostres dirigents ? Perpetuar en el poder partits que volen eliminar la “crosta nacionalista”, ens condueix cap a la Independència?
La Independència i la regeneració política són dos projectes que requereixen de dignitat política. No es poden deixar en mans de gent que ha demostrat que són capaços de dilapidar un capital polític de vots tan important com el seu dia van tenir CIU i ERC, a base de claudicar dia rere dia a les exigències dels governants espanyols, tot traint els seus votants. Els catalans ens mereixem un projecte seriós que ens dirigeixi cap a formar part d’un Estat Català dins de la Unió Europea, deixant-nos estar de “peixos al cove”, possibilismes, pragmatismes, gradualismes ... Els partits actuals amb representació parlamentaria han demostrat després de molts anys al poder, que no han estat capaços de retornar la dignitat a Catalunya, i es per això que cal nova gent. Dirigents disposats a entrar al Parlament per declarar la Independència ara mateix, sense esperar ni 2014’s, ni pròximes eleccions,... La Independència s’ha d’assolir ara i aquí; la situació és urgent i no hi caben subterfugis. Si els catalans ens donen la majoria absoluta, automàticament declararem la Independència, però si no hi arribem i no trobem altres partits que es vulguin sumar a aquest projecte, no entrarem a formar part de cap govern d’una autonomia escanyada i sense poder. El nostre objectiu es la Independència, no fer-nos càrrec d’una Generalitat amb un poder que no va més enllà del d’una gestoria, que administra les engrunes que ens deixen.
I també es necessària una clara i amplia regeneració política. Llegia aquesta setmana que l’ajuntament de Barcelona ha augmentat la despesa en càrrecs de confiança en un 60% durant aquesta legislatura. S’està arribant a punts insostenibles, de manera que a les escoles i hospitals falten mestres, metges i infermeres, mentre que a les direccions generals, conselleries.... ja no saben quins informes encarregar per pagar totes les “fidelitats” que han de comprar per mantenir-se en el poder. Calen partits transparents, llistes obertes, circumscripcions electorals petites on tothom sàpiga qui el representa... Catalunya no es pot permetre que els diners dels impostos que paguem se’n vagin a Madrid per repartir-los per espanya, i després, els pocs diners que tornen es reparteixin en fundacions, càrrecs de confiança, informes inútils... i mentrestant, si volem anar de Tarragona a Barcelona no ens queda més remei que pagar-nos l’autopista de la nostra butxaca si hi volem arribar algun dia. La falta de recursos que pateix la sanitat, l’ensenyament, infraestructures i tots els serveis bàsics ens estan escanyant i empenyent-nos cap a convertir-nos en un país de tercera regional. Necessitem ports, aeroports, carreteres, ferrocarrils, inversió en R+D, ajut a la creació d’empreses, atracció de capital estranger, i totes aquestes coses no es poden fer sense recursos. Uns recursos que ens està negant per una banda espanya, i per l’altra, una classe política més preocupada en perpetuar-se en el poder i teixir una xarxa de nepotisme que els ajudi als seus objectius. S’obliden que és el votant el que els ha posat en aquella situació, i que la seva obligació és treballar pel benestar dels catalans.
Com diu sempre el meu germà l’Antoni Gomis, per fer una truita s’han de trencar els ous, i ha arribat el moment per tot català de bona fe d’agafar la bandera de la Independència i la regeneració democràtica. Queda poc temps per les eleccions i la feina que queda per fer és molt gran. Cal fer arribar a tots els racons de Catalunya el missatge de Reagrupament abans de les properes eleccions al Parlament de finals de 2010; i que arribat el moment, l’allau de vots sigui imparable. No ens podem quedar a casa, perquè això només significa donar avantatges als contraris a la llibertat de Catalunya. Si teniu interès en conèixer de més a prop el projecte de Reagrupament, el proper 3 de novembre a les 20;30 h al Teatre Principal de Valls, el Doctor Joan Carretero donarà a conèixer el projecte de Reagrupament pel futur de Catalunya.
El passat 3 d’octubre, passava per davant del quarter del Bruc, al Barri de Pedralbes de Barcelona. Em va sorprendre que n’havien pintant i arreglat la façana ; i no em va sorprendre que havien pintat i arreglat els dos escuts franquistes que s’exhibeixen a la façana sense cap mena de pudor, com en tants altres llocs de Barcelona i Catalunya. Això em fa pensar en Carme Chacón, ministra de defensa i última responsable que els catalans encara haguem de patir la humiliació diària de veure exposats als quatre vents els escuts representatius d’un nazi assassí com el General Franco. Algú es pot imaginar que als edificis de Berlin encara es poguessin veure creus gammades esculpides a la façana?
Es pot anomenar demòcrata un partit com el PSC, quan els seus màxims dirigents no fan res per retirar dels estaments oficials escuts representatius d’un dels cinc grans assassins de l’Europa del segle XX? I que en pensen d’això els socis de govern del PSC? No veig que en diguin res, de la mateixa manera que no els hi ha importat votar a favor durant anys d’uns pressupostos estatals que perpetuen l’espoli fiscal dels catalans. Poden continuar essent socis de govern amb un partit que es nega a declarar nul l’afusellament de tot un President de la Generalitat? I aquesta és la estratègia “gradualista” per arribar a la Independència dels nostres dirigents ? Perpetuar en el poder partits que volen eliminar la “crosta nacionalista”, ens condueix cap a la Independència?
La Independència i la regeneració política són dos projectes que requereixen de dignitat política. No es poden deixar en mans de gent que ha demostrat que són capaços de dilapidar un capital polític de vots tan important com el seu dia van tenir CIU i ERC, a base de claudicar dia rere dia a les exigències dels governants espanyols, tot traint els seus votants. Els catalans ens mereixem un projecte seriós que ens dirigeixi cap a formar part d’un Estat Català dins de la Unió Europea, deixant-nos estar de “peixos al cove”, possibilismes, pragmatismes, gradualismes ... Els partits actuals amb representació parlamentaria han demostrat després de molts anys al poder, que no han estat capaços de retornar la dignitat a Catalunya, i es per això que cal nova gent. Dirigents disposats a entrar al Parlament per declarar la Independència ara mateix, sense esperar ni 2014’s, ni pròximes eleccions,... La Independència s’ha d’assolir ara i aquí; la situació és urgent i no hi caben subterfugis. Si els catalans ens donen la majoria absoluta, automàticament declararem la Independència, però si no hi arribem i no trobem altres partits que es vulguin sumar a aquest projecte, no entrarem a formar part de cap govern d’una autonomia escanyada i sense poder. El nostre objectiu es la Independència, no fer-nos càrrec d’una Generalitat amb un poder que no va més enllà del d’una gestoria, que administra les engrunes que ens deixen.
I també es necessària una clara i amplia regeneració política. Llegia aquesta setmana que l’ajuntament de Barcelona ha augmentat la despesa en càrrecs de confiança en un 60% durant aquesta legislatura. S’està arribant a punts insostenibles, de manera que a les escoles i hospitals falten mestres, metges i infermeres, mentre que a les direccions generals, conselleries.... ja no saben quins informes encarregar per pagar totes les “fidelitats” que han de comprar per mantenir-se en el poder. Calen partits transparents, llistes obertes, circumscripcions electorals petites on tothom sàpiga qui el representa... Catalunya no es pot permetre que els diners dels impostos que paguem se’n vagin a Madrid per repartir-los per espanya, i després, els pocs diners que tornen es reparteixin en fundacions, càrrecs de confiança, informes inútils... i mentrestant, si volem anar de Tarragona a Barcelona no ens queda més remei que pagar-nos l’autopista de la nostra butxaca si hi volem arribar algun dia. La falta de recursos que pateix la sanitat, l’ensenyament, infraestructures i tots els serveis bàsics ens estan escanyant i empenyent-nos cap a convertir-nos en un país de tercera regional. Necessitem ports, aeroports, carreteres, ferrocarrils, inversió en R+D, ajut a la creació d’empreses, atracció de capital estranger, i totes aquestes coses no es poden fer sense recursos. Uns recursos que ens està negant per una banda espanya, i per l’altra, una classe política més preocupada en perpetuar-se en el poder i teixir una xarxa de nepotisme que els ajudi als seus objectius. S’obliden que és el votant el que els ha posat en aquella situació, i que la seva obligació és treballar pel benestar dels catalans.
Com diu sempre el meu germà l’Antoni Gomis, per fer una truita s’han de trencar els ous, i ha arribat el moment per tot català de bona fe d’agafar la bandera de la Independència i la regeneració democràtica. Queda poc temps per les eleccions i la feina que queda per fer és molt gran. Cal fer arribar a tots els racons de Catalunya el missatge de Reagrupament abans de les properes eleccions al Parlament de finals de 2010; i que arribat el moment, l’allau de vots sigui imparable. No ens podem quedar a casa, perquè això només significa donar avantatges als contraris a la llibertat de Catalunya. Si teniu interès en conèixer de més a prop el projecte de Reagrupament, el proper 3 de novembre a les 20;30 h al Teatre Principal de Valls, el Doctor Joan Carretero donarà a conèixer el projecte de Reagrupament pel futur de Catalunya.
Els diputats que tenim
Article publicat a El Vallenc el passat dia 23 d'octubre
Llegeixo a l’Avui del dia 11 d’octubre, que del pressupost estatal del 2009 en infraestructures, només s’executarà el 32 % ( i ja ho veurem si a final d’any hi arriben). Val la pena, en aquest sentit llegir-se el fantàstic document elaborat pel Cercle Català de Negocis sobre l’espoli fiscal, qui el vulgui consultar el trobarà a: http://www.ccn.cat/media/files/file_568_2069.pdf
Mentrestant els nostres diputats al parlament espanyol, que fan? Els 25 del PSC-PSOE, sempre voten en contra de Catalunya en aquestos pressupostos, ofegant-la econòmicament. Els de CIU diuen que han decidit votar-hi en contra després de pensar-ho molt, però la raó es que la política econòmica d’en Zapatero no els hi agrada, no hi estan d’acord (entre salvar Espanya o Catalunya, ells sempre es decanten per Espanya des que en Cambó els hi va ensenyar el camí).I obviant els d’IC perquè normalment fan el mateix que els socialistes, ens queden els d’ERC, que diuen que s’estan pensant votar-hi a favor. Però es que pot haver-hi algun català que no li caigui la cara de vergonya d’haver de votar uns pressupostos que any rere any perpetuen l’ofegament econòmic i ens roben 3.000 euros a cada català i que no ens tornaran mai més? O sóc jo l’únic que faig números i veig com a la meva família cada any ens roben 12.000 euros que haurien de servir per ser invertits en el nostre benestar? Estem pagant el doble per qualsevol cosa, perquè paguem impostos per les autovies, i després quan agafem el cotxe ens hem de pagar l’autopista, i així anar fent. I això val pel que és català i pel que no. Tothom, absolutament tothom que hagi decidit establir-se i viure a Catalunya patirà el mateix robatori, es digui o no Puigdengoles.
La gran patriota Encarna Parreño, en el seu article de la setmana passada, ens diu que en Montilla i els seus tracten Catalunya com el seu Cortijo, i certament es així. A tots els nostres diputats i polítics que actualment ens representen no els hi importa gens el que passi a Catalunya, no els hi importa que estiguem perdent competitivitat, que siguem cada dia més pobres, que encapçalem dades com la del creixement de l’atur.
Mentrestant, ells que fan? Els pocs diners que els queden els reparteixen pels Millets de torn, pels informes de 11.999 €, pels càrrecs de confiança, pels germans dels caps de colla...Així va quedant clar que és el que ells defensen, la seva perpetuïtat en la immoralitat. És d’una gran baixesa, presentar-se davant l’electorat amb aquestes credencials.
És per això, que una sèrie de catalans de seny, convençuts que podem donar el tomb a la situació, ens hem alineat al voltant de l’associació promoguda per en Joan Carretero: Reagrupament. Perquè encara pensem que els que tenim la paella pel mànec som els votants; perquè tenim clar que la veritable autodeterminació seran les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, i perquè com deia el nostre gran Macià: “la llibertat no ens la donaran, ens l’hem de prendre”.
Tots els catalans que pensin que la Independència es la única sortida, que cal acabar amb els polítics que tenim actualment i donar una volta radical al panorama polític, ja tenen la seva opció política: Reagrupament. Tothom hi serà benvingut si es vol associar, ja que ens calen persones disposades a predicar el missatge de que la Independència es a tocar si aconseguim el nombre de vots suficients com per arribar a la majoria política al Parlament de Catalunya que ens permeti declarar la Independència.
La prioritat és Catalunya. La ideologia la deixarem en segon terme, a Reagrupament hi caben catalans de dretes, d’esquerres, liberals, apolítics... tothom qui pensi que la Independència és la única sortida. Un cop assolida la Independència, serà llavors quan els catalans, mitjançant eleccions ens dotarem d’un govern de dretes, d’esquerres o el que la majoria determini.
Tota la gent de seny que llegeixi aquest article, ha de saber que si vol saber més sobre el nostre projecte polític, es pot acostar al proper dia 3 de novembre al vespre al Teatre Principal de Valls on serà benvingut a la conferència que impartirà el recentment escollit president de Reagrupament: el doctor Joan Carretero. Ens hi veiem.
Llegeixo a l’Avui del dia 11 d’octubre, que del pressupost estatal del 2009 en infraestructures, només s’executarà el 32 % ( i ja ho veurem si a final d’any hi arriben). Val la pena, en aquest sentit llegir-se el fantàstic document elaborat pel Cercle Català de Negocis sobre l’espoli fiscal, qui el vulgui consultar el trobarà a: http://www.ccn.cat/media/files/file_568_2069.pdf
Mentrestant els nostres diputats al parlament espanyol, que fan? Els 25 del PSC-PSOE, sempre voten en contra de Catalunya en aquestos pressupostos, ofegant-la econòmicament. Els de CIU diuen que han decidit votar-hi en contra després de pensar-ho molt, però la raó es que la política econòmica d’en Zapatero no els hi agrada, no hi estan d’acord (entre salvar Espanya o Catalunya, ells sempre es decanten per Espanya des que en Cambó els hi va ensenyar el camí).I obviant els d’IC perquè normalment fan el mateix que els socialistes, ens queden els d’ERC, que diuen que s’estan pensant votar-hi a favor. Però es que pot haver-hi algun català que no li caigui la cara de vergonya d’haver de votar uns pressupostos que any rere any perpetuen l’ofegament econòmic i ens roben 3.000 euros a cada català i que no ens tornaran mai més? O sóc jo l’únic que faig números i veig com a la meva família cada any ens roben 12.000 euros que haurien de servir per ser invertits en el nostre benestar? Estem pagant el doble per qualsevol cosa, perquè paguem impostos per les autovies, i després quan agafem el cotxe ens hem de pagar l’autopista, i així anar fent. I això val pel que és català i pel que no. Tothom, absolutament tothom que hagi decidit establir-se i viure a Catalunya patirà el mateix robatori, es digui o no Puigdengoles.
La gran patriota Encarna Parreño, en el seu article de la setmana passada, ens diu que en Montilla i els seus tracten Catalunya com el seu Cortijo, i certament es així. A tots els nostres diputats i polítics que actualment ens representen no els hi importa gens el que passi a Catalunya, no els hi importa que estiguem perdent competitivitat, que siguem cada dia més pobres, que encapçalem dades com la del creixement de l’atur.
Mentrestant, ells que fan? Els pocs diners que els queden els reparteixen pels Millets de torn, pels informes de 11.999 €, pels càrrecs de confiança, pels germans dels caps de colla...Així va quedant clar que és el que ells defensen, la seva perpetuïtat en la immoralitat. És d’una gran baixesa, presentar-se davant l’electorat amb aquestes credencials.
És per això, que una sèrie de catalans de seny, convençuts que podem donar el tomb a la situació, ens hem alineat al voltant de l’associació promoguda per en Joan Carretero: Reagrupament. Perquè encara pensem que els que tenim la paella pel mànec som els votants; perquè tenim clar que la veritable autodeterminació seran les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, i perquè com deia el nostre gran Macià: “la llibertat no ens la donaran, ens l’hem de prendre”.
Tots els catalans que pensin que la Independència es la única sortida, que cal acabar amb els polítics que tenim actualment i donar una volta radical al panorama polític, ja tenen la seva opció política: Reagrupament. Tothom hi serà benvingut si es vol associar, ja que ens calen persones disposades a predicar el missatge de que la Independència es a tocar si aconseguim el nombre de vots suficients com per arribar a la majoria política al Parlament de Catalunya que ens permeti declarar la Independència.
La prioritat és Catalunya. La ideologia la deixarem en segon terme, a Reagrupament hi caben catalans de dretes, d’esquerres, liberals, apolítics... tothom qui pensi que la Independència és la única sortida. Un cop assolida la Independència, serà llavors quan els catalans, mitjançant eleccions ens dotarem d’un govern de dretes, d’esquerres o el que la majoria determini.
Tota la gent de seny que llegeixi aquest article, ha de saber que si vol saber més sobre el nostre projecte polític, es pot acostar al proper dia 3 de novembre al vespre al Teatre Principal de Valls on serà benvingut a la conferència que impartirà el recentment escollit president de Reagrupament: el doctor Joan Carretero. Ens hi veiem.
I els nostres diputats que fan per Catalunya?
Article publicat a El Vallenc el passat dia 16 d'octubre
Llegeixo a l’Avui del dia 11 d’octubre, que del pressupost estatal del 2009 en infrastructures, només s’executarà el 32 % ( i ja ho veurem si a final d’any hi arriben).
Mentrestant els nostres diputats al parlament espanyol, que fan? Els 25 del PSC-PSOE, sempre voten en contra de Catalunya en aquestos pressupostos, ofegant-la econòmicament. Els de CIU diuen que han decidit votar-hi en contra després de pensar-ho molt, però la raó es que la política econòmica d’en Zapatero no els hi agrada (entre salvar espanya o Catalunya, ells sempre es decanten per espanya), no hi estan d’acord. I ens queden els d’ERC (obvio els dIC perque normalment fan el mateix que els socialistes) que diuen que s’estan pensant votar-hi a favor. Però es que pot haver-hi algun català que no li caigui la cara de vergonya d’haver de votar uns pressupostos que any rere any perpetuen l’ofegament econòmic i ens roben 3.000 euros a cada català que no tornaran mai més? O sóc jo l’únic que faig numeros dins la meva familia i veig com cada any em roben 12.000 euros que haurien de servir per ser invertits en el nostre benestar? Estem pagant el doble per qualsevol cosa, perque paguem impostos per les autovies, i després quan agafem el cotxe ens hem de pagar l’autopista, i així anar fent. I això val pel que és català i pel que no. Tothom, absolutament tothom que hagi decidit establir-se i viure a Catalunya patirà el mateix robatori, es digui o no Puigdengoles.
La gran patriota Encarna PArreño, en el seu article de la setmana passada, ens diu que en Montilla i els seus tracten Catalunya com el seu Cortijo, i certament es així, a tots els nostres diputats i polítics que actualment ens representen no els hi importa gens el que passi a Catalunya, no els hi importa que estiguem perdent competitivitat, que siguem cada dia més pobres, que encapçalem dades com la del creixement de l’atur.
Mentrestant, ells que fan? Els pocs diners que els queden els reparteixen pels Millets de torn, pels informes de 11.999 €, pels càrrecs de confiança, pels germans dels caps de colla...Així va quedant clar que és el que ells defensen, la seva perpetuïtat en la immoralitat. És d’una gran baixesa, presentar-se davant l’electorat amb aquestes credencials.
És per això, que una serie de catalans de seny, convençuts que podem donar el tomb a la situació, ens em alineat al voltant de l’associació promoguda per en Joan Carretero: Reagrupament. PErque encara pensem que els que tenim la paella pel mànec som els votants; perque tenim clar que la veritable autodeterminació seran les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, i perque com deia el nostre gran Macià: “la llibertat no ens la donaran, ens l’hem de prendre”.
Tots els catalans que pensin que la Independencia es la única sortida, que cal acabar amb els polítics que tenim actualment i donar una volta radical al panorama polític, ja tenen la seva opció política: Reagrupament. Tothom hi serà benvingut si es vol associar, ja que ens calen persones disposades a predicar el misssatge de que la Independència es a tocar si aconseguim el nombre de vots suficients com per arribar a la majoria política al Parlament de Catalunya que ens permeti declarar la Independencia.
La prioritat és Catalunya. La ideologia la deixarem en segon terme, a Reagrupament hi caben catalans de dretes, d’esquerres, liberals, apolítics... tothom qui pensi que la Independencia és la única sortida. Un cop assolida la Independència, serà llavors quan els catalans, mitjançant eleccions ens dotarem d’un govern de dretes, d’esquerres o el que la majoria determini.
Llegeixo a l’Avui del dia 11 d’octubre, que del pressupost estatal del 2009 en infrastructures, només s’executarà el 32 % ( i ja ho veurem si a final d’any hi arriben).
Mentrestant els nostres diputats al parlament espanyol, que fan? Els 25 del PSC-PSOE, sempre voten en contra de Catalunya en aquestos pressupostos, ofegant-la econòmicament. Els de CIU diuen que han decidit votar-hi en contra després de pensar-ho molt, però la raó es que la política econòmica d’en Zapatero no els hi agrada (entre salvar espanya o Catalunya, ells sempre es decanten per espanya), no hi estan d’acord. I ens queden els d’ERC (obvio els dIC perque normalment fan el mateix que els socialistes) que diuen que s’estan pensant votar-hi a favor. Però es que pot haver-hi algun català que no li caigui la cara de vergonya d’haver de votar uns pressupostos que any rere any perpetuen l’ofegament econòmic i ens roben 3.000 euros a cada català que no tornaran mai més? O sóc jo l’únic que faig numeros dins la meva familia i veig com cada any em roben 12.000 euros que haurien de servir per ser invertits en el nostre benestar? Estem pagant el doble per qualsevol cosa, perque paguem impostos per les autovies, i després quan agafem el cotxe ens hem de pagar l’autopista, i així anar fent. I això val pel que és català i pel que no. Tothom, absolutament tothom que hagi decidit establir-se i viure a Catalunya patirà el mateix robatori, es digui o no Puigdengoles.
La gran patriota Encarna PArreño, en el seu article de la setmana passada, ens diu que en Montilla i els seus tracten Catalunya com el seu Cortijo, i certament es així, a tots els nostres diputats i polítics que actualment ens representen no els hi importa gens el que passi a Catalunya, no els hi importa que estiguem perdent competitivitat, que siguem cada dia més pobres, que encapçalem dades com la del creixement de l’atur.
Mentrestant, ells que fan? Els pocs diners que els queden els reparteixen pels Millets de torn, pels informes de 11.999 €, pels càrrecs de confiança, pels germans dels caps de colla...Així va quedant clar que és el que ells defensen, la seva perpetuïtat en la immoralitat. És d’una gran baixesa, presentar-se davant l’electorat amb aquestes credencials.
És per això, que una serie de catalans de seny, convençuts que podem donar el tomb a la situació, ens em alineat al voltant de l’associació promoguda per en Joan Carretero: Reagrupament. PErque encara pensem que els que tenim la paella pel mànec som els votants; perque tenim clar que la veritable autodeterminació seran les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, i perque com deia el nostre gran Macià: “la llibertat no ens la donaran, ens l’hem de prendre”.
Tots els catalans que pensin que la Independencia es la única sortida, que cal acabar amb els polítics que tenim actualment i donar una volta radical al panorama polític, ja tenen la seva opció política: Reagrupament. Tothom hi serà benvingut si es vol associar, ja que ens calen persones disposades a predicar el misssatge de que la Independència es a tocar si aconseguim el nombre de vots suficients com per arribar a la majoria política al Parlament de Catalunya que ens permeti declarar la Independencia.
La prioritat és Catalunya. La ideologia la deixarem en segon terme, a Reagrupament hi caben catalans de dretes, d’esquerres, liberals, apolítics... tothom qui pensi que la Independencia és la única sortida. Un cop assolida la Independència, serà llavors quan els catalans, mitjançant eleccions ens dotarem d’un govern de dretes, d’esquerres o el que la majoria determini.
I assemblea de Reagrupament
Article publicat a El Vallenc el passat 8 d'octubre de 2009
Reagrupament ha començat a caminar; amb 2300 socis, 1300 dels quals presents a l’assemblea, ha demostrat la força del projecte liderat per Joan Carretero que en només 5 mesos s’ha situat al centre de la política catalana.
I dic al centre perquè Reagrupament demostra ser ara mateix l’opció electoral més assenyada pels catalans benintencionats. A finals de l’any 2010, quan es celebrin les eleccions al Parlament de Catalunya hi haurà una opció política que treballarà per assolir una majoria de diputats necessària per declarar unilateralment la independència de Catalunya. De fet és l’única acció política per la que no ens cal demanar “permís” a Madrid; la resta (federalisme, més autogovern, més finançament...) són utopies inviables perquè a Espanya ja estan bé com estan i no volen canviar res. Per tant, tot català que estigui a favor del dret a decidir que ara està tan de moda, només cal que a les properes eleccions dipositi el seu vot a Reagrupament, i serà un vot pel sí a la Independència. L’autodeterminació real serà aquesta, amb resultats completament vinculants i amb la impossibilitat de ser il.legalitzada.
Com ha dit el nostre líder Joan Carretero, a partir del congrés, la discussió s’ha acabat i ara ens toca treballar com un exèrcit disciplinat al servei d’un sol objectiu: donar a conèixer el projecte de Reagrupament i transmetre als catalans que si volem ens queda només un any per acabar amb l’espoli fiscal que ens ofega econòmicament, treure’ns del damunt tota aquesta gent que odia la nostra llengua i la nostra cultura, tenir seleccions esportives pròpies amb representació a les properes olimpíades, tenir representants a les institucions internacionals (UE, ONU, Banc Mundial, FMI, OTAN...) a les que accedirem automàticament en virtut del Tractat de Viena. I també com va dir en Joan Carretero, mai ens agenollarem davant d’un enemic que a partir d’ara carregarà les “escopetes” contra nosaltres i engegarà el ventilador de la porqueria inventada (ja ha començat el diputat del PSC Juan Ferran alies el “Crostes” a calumniar-nos); a tots aquests dir-vos que no ens coaccionareu i que no fareu canviar el sentit del nostre vot, al contrari ens mantindrem ferms en la lluita per la Independència, i cada moc que ens llanceu ens farà veure que anem pel bon camí.
Que tampoc esperin els nostres adversaris polítics unionistes que estan ara al Parlament que caurem en el trist parany de prioritzar les dretes o les esquerres pel damunt de Catalunya. És impossible fer cap política actualment, ni de dretes ni d’esquerres, perquè de fet no tenim cap poder, tot, absolutament tot es decideix a Madrid.
En el cas de que algú es pregunti que farem si no aconseguim majoria absoluta, dir-vos que no entrarem en cap govern que no vulgui declarar la Independència, i els nostres vots no servirà per fer pujar al govern opcions sucursalistes espanyoles com el PSC-PSOE o PPC. Que quedi clar però, que el nostre objectiu és obtenir la majoria absoluta i dinamitar la lògica política actual.
LA regeneració política, tan o més important que la Independència, ja que la degradació a la que han arribat els polítics catalans amb els seus SMS, informes, fundacions.... es tan gran que cal canviar radicalment les regles del joc. Cal fer una llei electoral nova, on els diputats acudeixin a les eleccions a partir de petites circumscripcions electorals de manera que tothom conegui qui es el diputat que representa el seu territori, i que renovi o no en funció de si ho ha fet bé o malament pels seus electors. Ara mateix els nostres polítics renoven en funció de si han fet la gara gara i no han criticat a la cúpula del seu partit i això no pot ser. Una llei electoral que ha de parlar de llistes obertes. Llibertat de vot als diputats; el veritable escàndol es que tots els diputats d’un partit votin a favor o en contra en bloc; els diputats representen territoris i sovint els diputats haurien d’estar confrontats en funció dels interessos territorials i no en funció del partit al que pertanyen. En aquest sentit des de Reagrupament donarem llibertat de vot als diputats fóra de les votacions que afectin els nostres objectius: Independència i Regeneració Democràtica.
Queda només un any, molta feina per endavant, però la il·lusió que tenim els reagrupats és molt gran. Per primera vegada en molt de temps, veiem la Independència ben a prop, es només qüestió d’uns centenars de milers de vots. A finals d’any esperem arribar ja a la xifra de 4.500 associats i esperem que el nostre missatge arribi poble per poble a tots els racons de Catalunya, de manera que en les pròximes eleccions el vot per la Independència de Catalunya sigui massiu, i el tsunami electoral ens porti a la Llibertat.
Reagrupament ha començat a caminar; amb 2300 socis, 1300 dels quals presents a l’assemblea, ha demostrat la força del projecte liderat per Joan Carretero que en només 5 mesos s’ha situat al centre de la política catalana.
I dic al centre perquè Reagrupament demostra ser ara mateix l’opció electoral més assenyada pels catalans benintencionats. A finals de l’any 2010, quan es celebrin les eleccions al Parlament de Catalunya hi haurà una opció política que treballarà per assolir una majoria de diputats necessària per declarar unilateralment la independència de Catalunya. De fet és l’única acció política per la que no ens cal demanar “permís” a Madrid; la resta (federalisme, més autogovern, més finançament...) són utopies inviables perquè a Espanya ja estan bé com estan i no volen canviar res. Per tant, tot català que estigui a favor del dret a decidir que ara està tan de moda, només cal que a les properes eleccions dipositi el seu vot a Reagrupament, i serà un vot pel sí a la Independència. L’autodeterminació real serà aquesta, amb resultats completament vinculants i amb la impossibilitat de ser il.legalitzada.
Com ha dit el nostre líder Joan Carretero, a partir del congrés, la discussió s’ha acabat i ara ens toca treballar com un exèrcit disciplinat al servei d’un sol objectiu: donar a conèixer el projecte de Reagrupament i transmetre als catalans que si volem ens queda només un any per acabar amb l’espoli fiscal que ens ofega econòmicament, treure’ns del damunt tota aquesta gent que odia la nostra llengua i la nostra cultura, tenir seleccions esportives pròpies amb representació a les properes olimpíades, tenir representants a les institucions internacionals (UE, ONU, Banc Mundial, FMI, OTAN...) a les que accedirem automàticament en virtut del Tractat de Viena. I també com va dir en Joan Carretero, mai ens agenollarem davant d’un enemic que a partir d’ara carregarà les “escopetes” contra nosaltres i engegarà el ventilador de la porqueria inventada (ja ha començat el diputat del PSC Juan Ferran alies el “Crostes” a calumniar-nos); a tots aquests dir-vos que no ens coaccionareu i que no fareu canviar el sentit del nostre vot, al contrari ens mantindrem ferms en la lluita per la Independència, i cada moc que ens llanceu ens farà veure que anem pel bon camí.
Que tampoc esperin els nostres adversaris polítics unionistes que estan ara al Parlament que caurem en el trist parany de prioritzar les dretes o les esquerres pel damunt de Catalunya. És impossible fer cap política actualment, ni de dretes ni d’esquerres, perquè de fet no tenim cap poder, tot, absolutament tot es decideix a Madrid.
En el cas de que algú es pregunti que farem si no aconseguim majoria absoluta, dir-vos que no entrarem en cap govern que no vulgui declarar la Independència, i els nostres vots no servirà per fer pujar al govern opcions sucursalistes espanyoles com el PSC-PSOE o PPC. Que quedi clar però, que el nostre objectiu és obtenir la majoria absoluta i dinamitar la lògica política actual.
LA regeneració política, tan o més important que la Independència, ja que la degradació a la que han arribat els polítics catalans amb els seus SMS, informes, fundacions.... es tan gran que cal canviar radicalment les regles del joc. Cal fer una llei electoral nova, on els diputats acudeixin a les eleccions a partir de petites circumscripcions electorals de manera que tothom conegui qui es el diputat que representa el seu territori, i que renovi o no en funció de si ho ha fet bé o malament pels seus electors. Ara mateix els nostres polítics renoven en funció de si han fet la gara gara i no han criticat a la cúpula del seu partit i això no pot ser. Una llei electoral que ha de parlar de llistes obertes. Llibertat de vot als diputats; el veritable escàndol es que tots els diputats d’un partit votin a favor o en contra en bloc; els diputats representen territoris i sovint els diputats haurien d’estar confrontats en funció dels interessos territorials i no en funció del partit al que pertanyen. En aquest sentit des de Reagrupament donarem llibertat de vot als diputats fóra de les votacions que afectin els nostres objectius: Independència i Regeneració Democràtica.
Queda només un any, molta feina per endavant, però la il·lusió que tenim els reagrupats és molt gran. Per primera vegada en molt de temps, veiem la Independència ben a prop, es només qüestió d’uns centenars de milers de vots. A finals d’any esperem arribar ja a la xifra de 4.500 associats i esperem que el nostre missatge arribi poble per poble a tots els racons de Catalunya, de manera que en les pròximes eleccions el vot per la Independència de Catalunya sigui massiu, i el tsunami electoral ens porti a la Llibertat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)